McGuffin

A la banqueta

Hi ha temps per corregir errors i canviar el ritme de joc. Com va passar la temporada passada quan van aconseguir el pas a la preferent ... Clic sobre el comandament del dial i pas a una emissora psytrance.

Pepo necessita crear el clímax per a que tot li surti dabuten a la primera. Ha esperat que no hi hagi ningú rondant per la casa, ha sacrificat baixar al casal i això, un set de maig, final de la Copa del Rei de futbito, ja és molt sacrificar. Ha recollit tot el material que li semblava necessari per cobrir els mínims detalls i evitar sorpreses que li fessin fracassar la seva idea. En menys de tres mesos esgotarà l’ atur i viu cregut que accedirà a una renda mínima d’ inserció per tirar una mica més. Malgrat tot, Pepo ha vist ja l’ hora tocada per fer-se un currículum i escampar-lo per les empreses de treball temporal.

Ja fa una bona estona que s’ ha vestit com si anés a lligar, s’ ha repentinat, tirat colònia i fins i tot s’ ha maquillat per tapar algun punt negre, el brillo del front que se li fa ample, malgrat els seus vint-i-sis anys, i dissimular sobretot les bosses incipients sota els ulls, més de fer hores davant tele i la play que de perdre la vista sobre els anuncis de feina, cada dia més escassos.

No és ni de lluny un dropo. Al contrari, res vol més que treballar. Ell se sent un bon operari. De fet, el que més li agrada és conduir toros. Per ell és com jugar, fer castells de palets al volant d’ un d’ aquells carretons elevadors; tant hi fa si són rajoles, sacs de ciment, paquets de tovots o teules. El que passa és que ara ja no es construeix com abans i ningú necessita un torero.

El currículum del Pepo no estarà inflat de coneixements que no té o innecessaris per a les seves expectatives. De fet, la seva vida laboral és tan poc profunda que no hi cap una exageració. Operari de línia en una empresa de muntatges de fusteria, tallador de rajoles i torero. Sortides més que dignes per algú que va suar tinta xina per assolir els estudis bàsics obligatoris. Ell sempre ho diu que mai li ha agradat estudiar; tampoc ara s' hi veu amb cor, quan se li insinua que potser hauria d' inscriure’s a algun curs de formació per reciclar-se.

Així que el currículum serà curt, net, clar i amb una bona foto, tal com li ha aconsellat una amiga que és secretaria a una fàbrica de pintures. Ell ja queda bé a les fotos, tothom li diu. És clar que són fotos de batejos, de comunions, de les primeres bodes dels amics, d' alguna trobada familiar... les fotos afterhours o de quan tenia núvia  no les ensenya i de fet, sempre dirà que ja no les guarda. Esborrat, com si l' abans ahir fos inexistent, una porta tancada.

Ara mateix, la seva habitació és el més semblant possible a un plató. Vol sortir a la foto alegre, somrient, simpàtic... Vol que la foto li doni una feina. Repassa l' escenari, la llum. Assaja el seu posat, l'actitud del cos, l' expressió de la cara que vol. Es compta mentalment els millors acudits, intenta recordar les situacions més plaents de la seva vida. Per fi, ataca els primers assajos amb la càmera del mòbil. Ja ha estat complicat fixar el mòbil de tal manera que no li toqués subjectar-lo amb la mà i mantenir-lo a prou distància per superar l'efecte ull de peix que dóna una auto foto amb la sola llargària del braç, i alhora prou a prop per no sortir mogut. Li ha vingut d' un pam.

Els assajos s' han succeït sense pressa. Les primeres vegades ha sortit mogut, fins tenir l'agilitat per quedar fixo. Després, ha estat cosa d' anar polint la postura, l'expressió, fins acomodar-la a la imaginada cara fresca, optimista i juvenil que vol per adornar el seu currículum. Ha acabat per marejar-se una mica i tot. Ha tret el cap per la finestra, a que li toqués l' aire i ha pogut escoltar els crits de gol que sortien del casal, on són els quatre amics del poble que, com ell, també tenen un currículum per a fer, malgrat que ells no han sacrificat la Copa de futbito televisada.

Pepo s' ha deixat llepar pel sol que raja entre les muntanyes que envolten el poble, penjant-se per uns segons, fins que s' ha adonat que la suor li perlejava la closca, els porus del nas se li obrien i el maquillatge amenaçava fer-li pastetes. Ha entrat corrents al lavabo i allí s' ha vist, amb el color una mica trencat que ja li és natural, els fugissers cabells del cap lluents de la primera suor, les bosses dels ulls que han començat a perdre la capa que les dissimulava. Ha provat de ficar la cara que vol al currículum. Vàries vegades, potser per fixar-la com una estàtua fins tirar-li la foto i acabar d' una. Llavors, s' ha adonat que té les aixelles suades. No molt, però prou per marcar-li dues bones rodanxes que potser sortiran a la foto. És que justament, és un d' aquells dies de maig que fa tanta calor. No li ha quedat altra que canviar-se la camisa, després de tenir cura en torcar-se les aixelles amb una tovallola humida i tornar-se a perfumar. Fer bona olor sempre ajuda!

De sobte, s' ha adonat que la llum del seu plató improvisat ha baixat. És clar, el sol corre i si no s' espavila no tindrà prou làmpades a casa per il·luminar-se. Sobretot, no ha de ficar-se nerviós, o tornarà a suar i encara se n' anirà tot a prendre vent. Concentració. Tranquil·litat. I sobretot, anar de cara a barraca per tancar el partit, que dirien els comentaristes de futbito. Hi ha temps.

Finalment, Pepo obté la seva foto perfecta. S' hi veu somrient, jovial, optimista, ben il·luminat sobre el fons de la paret clara de l’habitació, amb la camisa neta i ben ficada. Pot donar-se per satisfet.

Obtenir la foto adequada pel currículum i fer-lo córrer pels polígons i les ETT ha estat el seu primer gran pas en molt de temps i la dedicació que hi ha ficat ja demostra el seu desig de millorar la seva situació, de canviar el ritme de la seva vida.

Ara, només li cal passar la foto de la memòria del seu mòbil via bluetooth al mòbil de la seva amiga i d'aquest a un ordinador amb receptor bluetooth integrat per traspassar-la a un llapis de memòria i d'aquest finalment al currículum. Seria una idea excel·lent si el mòbil de la seva amiga es trobés dins del radi de la seva cobertura.

De moment li tocarà esperar, escalfant banqueta perque ell no té el cable necessari per baixar-se la foto al seu ordinador.

Contra rellotge.

“-Tu has vist mai un guàrdia civil mossegar-se l' orella?”, i llavors, aquell homenot alt i gros que em parlava amb un català farcit de jotes, esses dobles i lletres menjades, va treure's la dentadura postissa i se la va clavar al lòbul de l' orella com si d'una arracada de pagesa es tractés, mentre explotava amb una rialla tronant, gairebé un crit, que espantava més que no invitava a la broma feta.

En aquell temps, jo era un xiquet d' uns vuit o nou anys i passava les tardes després del col·legi al taller de mon pare. Mon pare era joier. Un artesà que igual reparava la baula d' una cadeneta de coll, com era capaç de crear unes arracades a partir d’ uns patrons dibuixats. Era el que se' n diu un artífex. El taller el tenia a l' habitació més gran de casa mons iaios. Les estelleres de quatre llocs de treball ocupaven tot el perímetre d'aquella peça d’uns 25 metres quadrats, i en elles treballava mon pare, els seus dos germans menuts i de vegades, els ajudava aquell enorme andalús d' humor tan negre, que era guàrdia civil i que era també un gran aficionat a la rellotgeria. De fet, els despertadors eren la seva especialitat. Fins i tot aquesta afició semblava un traç del seu humor negre, atesa la fama de la gent de la seva regió. Pel que fa a mi, em passava el temps fent deures primer i després, llegint tebeos i fotonovel·les del germà petit de mon pare, que era un jove alt i simpàtic, guitarrista d' un conjunt local que per aquella època començava a fer furor per les festes dels barris, segons sembla.

Mon pare, per omplir d' utilitat el meu temps allà, em donava les feines típiques per ser un bon aprenent: passar la granera pel taller i seure en un petit tamboret de bova al costat de son germà mitjà i observar com treballava. Mira i aprèn. A mon oncle el recordo com un home més aviat baix i d'aspecte arrodonit i afable. Era mon padrí i que m' estimava es veia d' una hora lluny, potser perquè ell no tenia fills en aquella època. Era un home molt agradable, amb pentinat i bigotet a l'estil Gable. Tocava la bateria en un local de la costa.

Per aquell taller passava molta gent del barri a reparar les seves joietes i rellotges. Els germans de mon pare, també duien els encàrrecs de diferents joieries i rellotgeries des de Tortosa a Vinaròs. De fet, els de Vinaròs eren els primers clients del taller de mon pare i la seva relació va transformar-se en una amistat de per vida. Al llarg dels anys, els meus oncles havien fet la missatgeria amb els autobusos de línia regionals.  Ara però, mon padrí necessitava desplaçar-se al local de la costa a tocar gairebé tots els caps de setmana i estava decidit a treure's el carnet de conduir i comprar-se un cotxe. El progrés s' imposava i mon pare va entendre que si la feina creixia, no podien dependre dels horaris dels busos. Els dos germans es van ficar d' acord i mon padrí va comprar-se un Simca 1000 que li va tocar  de color verd. Per aquella època, jo vaig passar de mirar i aprendre al costat de mon padrí, al de mon oncle petit quan no estava amb mon pare.

En aquella habitació se'm van escolar moltes tardes fins els tretze anys, amenitzades pels programes de radiofòrmules del moment i els esporàdics acompanyaments de mons oncles, sia fent duos de les cançons que sonaven, sia repicant amb les eines per baquetes sobre l' estellera. Mentre, el cuquet de l' ofici començava a rosegar-me i l' etapa de la granera, els tebeos i revistes ja em pesava inútil. No sé qui ho va detectar, però li ho va dir a mon pare, i aquest em va donar la responsabilitat de netejar els calaixos de les estelleres. Aquests calaixos eren molt importants, donat que, a més de les eines del joier, fabricades a Suïssa, hi havia la llimadura que es recuperava en un pot de llautó, com un petit tresor. Aviat, jo no en vaig tenir prou. No deixava de ser una continuació de les tasques de neteja general. Els xiquets, són persones menudes però amb una capacitat d' aprenentatge i de creació que massa sovint els adults no saben avaluar ni explotar mai bé. De vegades se'ls frena amb pautes massa lentes i es produeixen sense voler les frustracions d' iniciatives trencades, incipients camins perduts.

Desvagat, no em va costar res deixar caure la mirada sobre l' estellera del rellotger. Era tan diferent a la de mon pare i mons oncles joiers! Les unes tan recollides, tan endreçades i l'altra, carregada de molles, espirals, cargols destriats, tiges, carcasses obertes... era el més semblant a la deixalleria del poble que havia vist mai, però en petit, sobre una taula; i dins la calaixera senzilla, tot aquell univers de ferralla que era en realitat les entranyes del temps! Em va fascinar. Qui sap, potser solament estava avorrit. La qüestió és que el meu oncle més jove em va fer seure a l' estellera de mon padrí, de volta amb el Simca 1000, i em va donar un petit despertador. Em va dir que el desmuntés, que li ficaríem oli i després el tornaria a muntar. Ni amb una bata blanca m' hagués sentit jo més part de la comunitat científica.

No el vaig acabar de muntar mai, aquell petit Jazz de dues campanes; em sobraven sempre peces. Ningú venia a explicar-me com havia de seguir, quines eren les passes; és clar, ells eren joiers i no n'entenien un borrall i el rellotger venia quan tenia hores i si coincidíem, no era cosa de distreure'l amb el meu aprenentatge. Hi vaig insistir força tardes, a l'estellera de mon padrí, jo contra el despertador. Perquè aleshores era així com es forjaven les vocacions i s' explotaven les aptituds, a base de molt assaig i error. Era el què ells, xiquets de postguerra, sabien i era el què podien transmetre. Mira i aprèn.

Pandora

De nou, un trasllat. Aconseguir una pila de caixes de cartró, preparar maletes i bosses de viatge; comptar amb les motxil·les també. La primera vegada dóna un cert vertigen. Les següents, dibuixen l’ itinerari d’una mena de gimcana: vas afegint caixes amb les coses que a cada destí incorpores; vas deixant que d’ altres  s’ assolin al fons dels paquets perquè  no és el seu moment; fins i tot caixes senceres sense obrir més, carregant objectes o piles de roba plegada que no trobes el moment per desfer-te’n o el valor, perquè encara  hi ha un punt que t’ hi lliga i conservar-les és com seguir essent  aquella persona d’aleshores. Els objectes parlen de nosaltres, és sabut.

Hi ha viatges que sospeso on entaforar tot allò que no m’ ha de fer servei. Comprar un magatzem, uns baixos. Quins criteris serien els més adequats? El meu lloc de naixement? La logística de les vies de comunicació? L’ atractiu d’ un punt sobre els altres?  Això significaria marcar un punt fixo. Em portaria a encetar un costum de correus, encarregar algú per la seva recollida i guarda. De fet, ja és el que fem amb els materials d’ investigació, quan els enviem al laboratori de la universitat. Obligaria mai a un retorn.

He perdut el compte dels anys transitant pels jaciments, gratant les restes de persones desconegudes, desaparegudes  fa centenars, milers d’ anys de vegades. He reconstruït parets de les llars on vivien; n’ he aixecat plànols, cartografies senceres del seu hàbitat. He recuperat trossos dels objectes que segurament els van pertànyer, que potser van fabricar i que en definitiva els ajudaven a viure. Tal vegada el moment més emotiu sempre és quan aixeques unes despulles. Pegar palada i de sobte veure aparèixer un sac d’ ossos. De vegades, són això, quatre ossos malforjats. De vegades, en canvi, és un esquelet gairebé complet. La conservació depèn de l’ època, el lloc... són tants anys! Veure-hi la persona, com era, quina cara tenia, és una curiositat que depassa el treball científic, però que no sé del tot defugir. Tot d’ una, li estic imaginant una història: des de com va morir, abans i tot de tenir els resultats de les primeres anàlisi forenses, fins a quina seria la seva condició social i la seva manera d’ entendre el món. Vés, què li havia de passar pel cap a un homínid, a un iber o a un romà? És apassionant, però també són moltes hores al tall, de sol a sol per aprofitar el temps de les campanyes. La imaginació vola. Treballar sobre estructures o amb objectes és una cosa, però quan exhumes cadàvers, carall, per més que es tracti d’ una ossera, és la persona que hi tens allà. És un tête-à-tête d’ ultramón. Com amb aquell soldat de fa setanta anys que vam trobar a la darrera línia de defensa de l’ Ebre. Un brigadista. Per l’estatura, estranger. Va morir per  les ferides d’ una bomba de mà enemiga i va ser soterrat tal i com va caure en acció, segurament per les mateixes explosions que el van matar.

Quan mon pare havia de morir, tota la família érem al seu costat fent-li companyia. Pobre home, endollat a una sonda de morfina per alleugerir-li el trànsit. Recordo el moment exacte en què va deixar de respirar. La pell li va canviar de color en un segon. Ja havia traspassat. I allà ens vam quedar els altres, amb el dolor  i totes les coses d’ ell. Els records.

Cada cop que preparo un trasllat, com avui, penso si totes aquestes andròmines meves serviran per algun record. La majoria són objectes de manufactura dolenta, com gairebé tot el que es fabrica avui en dia. Imagino que el seu millor destí serà el reciclatge. I si és així, finalment, quin rastre quedarà de mi? Cap que duri cent o mil anys, això és segur! Les coses que hem van pertànyer, que van formar part de la meva vida, seran en general tractades com a materials per a fer coses noves que serviran a la vida d’ altres o que seran eliminats directament. Llavors, quin objecte parlarà de mi? Així que no val la pena cap magatzem, ni cap missatgeria per enviar res enlloc. Mai tornaré a ser qui era, manta d’ anys.

La pasta dels somnis pasta

Depèn el tipus de gent que siguis, depèn de la família, dels costums heretats, depèn dels estudis assolits, pots tenir una certa biblioteca a casa. Les darreres dècades s’ ha estès pel món un moble modular, versàtil i flexible, inventat per un dissenyador suec. De mobles i prestatges, però, cada casa és un món. Hi haurà gent que desa els llibres darrera una vitrina, hi haurà qui els amaga en una maleta. Un antic company meu solia dur el cotxe ple de llibres, barrejats els acabats i els que eren lectures en curs. I bé, qui no coneix algú que té una col·lecció adornant algun pany de paret? En general, de l’ habitació convertida en despatx, o si no es disposa de prou espai però sí d’esperit gran burgès o lletraferit, a ple menjador - sala d’ estar, combinant per exemple amb l’ aparell de televisió i alguna peça de la fira de ceràmica més emblemàtica del país o un objecte tret de brocanters. Tot molt aires vintage.

Tinc al davant els plànols d’ un pis que hem de moblar. Els amos volen dissenyar-ne de nou el seu interior. Aprofitar millor els espais. Actualitzar línies. Trobar-se més còmodes. Sentir-se millor. No han arribat a l’extrem d’ insinuar res de Feng-Shui. En canvi, sí que m’ han mostrat el seu interès per acomodar un estudi pels fills,  xiquet i xiqueta, que rondaran l’ escola bressol l’un i la primària l’ altra, encara. Els van tenir seguits per pujar-los alhora. Pares joves i previsors, rara avis. El pis és herència del marit, directament de part d’ una àvia generosa que ja no l’ haurà de menester, descansi en pau.

Idear un estudi per dos nens que d’ un dia a un altre se convertiran en adolescents a qui aquella habitació feta per ells és molt possible que  no tindrà cap sentit i mai, mai respondrà a les seves veritables, íntimes, insondables necessitats, segons juraran si algú arriba a demanar-los-hi; idear i muntar un lloc abocat al caos de l’ús negligent, però que mentre això arriba sigui conforme a l’imaginari dels pares formiga, és el que jo en dic una feina purament alimentària, com aquells films carregats d’ estrelles fins els papers secundaris, grans actors aplegats en una història on solament el seu talent salvarà la producció,destinada a sortir de les cartelleres d’ immediat per abastir els inesgotables horaris de tanta cadena de televisió.

Jo no sóc la patrona dels impossibles, però em tinc per un professional de llistó alt i ben considerat en l’ univers de la llar, així que aquell encàrrec fa dies que se’ m fa bola. L’ habitació destinada a estudi dels fills, i que com a ús més immediat tindrà el de sala de jocs, és un rectangle de 20 metres quadrats, obert a l’exterior amb una balcó. D’ entrada, els pares no volen mostrar-se garrepes i fantasiegen sense límits a l’hora de dibuixar la distribució. S’ amaren de revistes de decoració que jo mateix els he recomanat, marquen mil llibreries i taules de treball. S’ embafen tant de moble nou, que ara ja són en la fase “recuperar”: que si al pis de l’ àvia hi ha aquell aparador de fusta massissa (tot i que necessita un acurat tractament de desinsectació, a més d’ un decapatge i nou vernís); que si a tal botiga vaig veure l’altre dia un conjunt déco; que si però no, que són nens i millor alguna cosa funcional, potser alguna cosa estil pop, oh, sí, pop ! que ens recorda quan érem nens... I al final, són 20 metres quadrats, tampoc un planeta nou. A tot cas, un potent meteorit llançat en tromba contra el món, a mesura que l’adolescència prengui metxa en aquells dos pardalets d’ ara. Se m’acut que una bona mesura cautelar seria insonoritzar les parets d’aquesta habitació, tractar-la més aviat com un buc d’assaig, preparada per suportar les descàrregues hormonals que arribaran. Si tenim present que tot jovent pretén tenir un espai propi dins la llar on viure la seva independència, aquesta habitació hauria de ser també la càpsula espacial amb la què ells s’evadiran dels adults cap a l’ hiperespai. A més, cal preveure un nociu efecte hikikomori, reforçat amb un desplegament cibernètic privat: des de la play a l’ ordinador, d’ altra banda, inevitables. Més miro els plànols, més em sembla un bunyol.

Avui vivim en ciutats d’ habitacles reduïts i en plena era d’ alta tecnologia,  així que una biblioteca pot semblar una nosa, entesa com un moble ple de llibres; llibres de paper i tapes de gèltex. L’ expansió de la informàtica ens obliga a canviar el concepte mateix de la biblioteca. On  rau l’ aroma  de les biblioteques d’ Alexandría, de Pergam, d’ Ulpina, de Bagdad o de Còrdova!

Decideixo trucar el propietari. M’agradaria entrar al pis, situar-me sobre l’espai. L’ home respon encantat. Quedem al portal en una hora, temps suficient per prendre’m seriosament les recomanacions del metge i combatre l’ excés de pes amb una llarga passejada fins el punt de la meva cita. Travesso caminant la ciutat. Els diferents eixamples amb que ha vingut creixent,  mostren un clar canvi d’ orientació en les necessitats de cada moment. Ara mana el cotxe, de tal manera que els polígons d’ unifamiliars amb un retall de jardí o pati  gairebé no tenen connexió vianant amb la resta i cal  caminar vigilant no ser empaitat per algun conductor despistat, o simplement no entortillar-se anant per voreres plagades d’ obstacles i envaïdes per l’ herba: mobiliari urbà col·locat sense reflexió i jardineria pública sense prou manteniment. Passo per una àrea de residencials amb pati interior col·lectiu, tot el conjunt de  blocs pensat per la vida de la comunitat privada, amb dret d’admissió: jardí, pista de jocs infantils, piscina. Els baixos són un petit centre comercial, entitats bancàries, un bar  tradicional i un ciber. Enllaça amb la idea de les parcel·les immediates i construïdes per Regiones Devastadas als anys 40, sols que aleshores simplement era el pati, amb els plataners, arbusts i rosers. Aquí les voreres són amples, però amb arbratge emmalaltit, pensades en una època sense cotxes. Els baixos eren comerços de proximitat bàsics, ara transformats al gust de les noves onades de població multiètnica. Al centre de la ciutat hi ha l’ eixample burgès, ofegat per una densitat de vehicles impossible malgrat les restriccions d’ aparcament. Els baixos són sucursals bancàries i moda. Les avingudes suporten estoiques el canvi d’ hàbits de la població, que prefereix aglomerar-se en terrasses abans que practicar el saludable passeig noucentiste i l’ anar-se trobant al pujar o al baixar. Aquí hi tenen el pis, els meus clients, en un carrer lateral que dóna a un convent de monges resistents en aparença als canvis de la civilització. Quin sentit té aquest convent en el conjunt actual de la ciutat? Aquest convent ocupa el mateix espai que fa cent anys i les monges fan el mateix ara que el primer dia, segurament de la mateixa manera. Ja ho diuen que el seu regne no és d’ aquest món.

Faig un tomb a la finca i examino l’ entorn de l’ habitatge dels meus clients. Tot són portals similars, solament els vèrtex del conjunt obren baixos i a cada extrem  l’ oferta és una sucursal bancària, una boutique de marques femenines, una gelateria amb la seva terrassa i  una perruqueria ultra moderna. En general, l’aspecte exterior de la finca es veu compacte, habitat i cuidat, tot i que comença a patir el pas del temps. A ull, crec que serà una construcció d’ uns 90 o 100 anys. Espero que les instal·lacions del pis hagin estat renovades, almenys des dels 70. Si no, caldrà molta regata abans de pensar en mobles i endolls. Avui l’ habitabilitat són llum i adsl; sinó, estem perduts.

El meu client és un jove afable que respon a la perfecció a l’estereotip que tinc dels professionals del seu ram i em ve al cap allò de que tots els amos s’ assemblen als seus gossos, no sé per què. A mi no m’agraden els animals domèstics, ni me fan companyia.

Mentre pugem al pis amb un modern ascensor, molt petit però l’ únic que segurament cabia al forat de l’ escala, aquell encantador jove em fica al dia dels avenços que la seva dona i ell fan per decidir diversos aspectes en la renovació del pis i com aquesta tasca els ha descobert parts  d’ ells mateixos que no pensaven. Jo li apunto que aquell procés de renovar el pis també els transformarà a ells, és natural. Per fi arribem.

Davant nostre s’ obre el món on ben aviat aquella família covarà el sentit de la seva existència. Ens endinsem per la geografia d’ uns espais, alguns buits, altres continents d’ objectes ara inerts, un paisatge de formes sense atribut, sense més valor que un residual sentiment pel record de l’àvia i certs llunyans dies feliços de  l’ infantesa del meu client.

“L’ habitació que ha de ser l’ estudi és...?”, El client em mena per tot el  pis fins obrir una porta i voilà! orgullós com qui fa un passi màgic me la mostra. Avanço dues passes, just passar el llindar i m’aturo a contemplar aquell espai nu. L’ orientació de l’ habitació és bona, amb sol al migdia. Creuo  l’estança. O sigui que el balcó dels seus alevins donarà sobre l’ hort de les mongetes. Qui sap si no tindran un rampell místic, d’ un dia per l’altre.

“Té fills vostè?”. L’ acord comercial amb els clients no obliga a arribar a cap intimitat, però de vegades et trobes el tipus “client-amic”. Cal anar amb compte perquè en el fons, no saps amb qui tractes realment, i unes poques respostes jutjades segons amb quina escala de valors, poden ensorrar un negoci. Per regla general, en aquestes situacions intento, primer, fer-me el sord, concentrat en la feina; segon, aventurar-li al client la resposta adequada. En aquest cas, és una pregunta trampa, ja que no puc generalitzar. Aquí és sí o no, sense mentir. Puc respondre a la seva pregunta amb un cop de cap i la carota  de resignació d’ un  sofert però feliç pare. El problema radica en que cal reconduir ràpidament la situació a la visita tècnica al pis i evitar explicar si ma filla te catorze anys, va a tal escola, viu amb sa mare, etcètera.

“-Sap, potser li semblaré antic -me diu, sense esperar més cap resposta meva-, però a mi sempre m’ han agradat les biblioteques, els prestatges carregats de llibres. Avui, amb tant d’ ordinador, algú pot pensar que ja no cal tenir llibres. Però jo crec que cada llibre té el seu lector, i que un llibre fet amb paper te dóna moments molt especials. Jo vull que els meus fills tinguin aquests seus moments especials, m’ entén?”.

Li responc que estic convençut que aquell lloc ofereix les millors condicions per muntar-hi un estudi modern amb una bona biblioteca. És realment una oportunitat.

Per uns instants, romanem en silenci, mentre el sol comença a entrar fins el centre de l’ habitació. Som davant d’ un espai i un temps desconeguts, el futur.

La frontera

Fa uns dies vaig trobar un antic company de feina. Ficant-me la mà al muscle em va preguntar, amb un murmuri de veu, que què feia ara, amb tant de temps. La meva ment va viatjar a la velocitat de la llum i de cop va recórrer els mesos anteriors. Em va situar un càlid vespre de juny, assegut a la butaca de bova que tinc a la terrassa, disposat a esbargir-me amb la lectura d’ un autor francès de la meva collita i una cerveseta del país. En el moment que anava a beure el primer glop abans d’encetar el llibre, la mirada se me’n va anar a la terrassa dels veïns del davant. Era una parella gran, la setantena ben feta. En general sempre hi veia més a la dona, per allò que s’ ocupava de les plantes, i vaja, de tot. De tant en tant, però, ell també sortia a la terrassa, i feia una mica com jo ara, matar l’ aranya. Aquell dia en canvi, l’ home semblava molt enfeinat remenant caixes de fotografies, escrivint al darrera, escrivint a una llibreta, també. Entre planta i planta la dona se li acostava i l’ home li preguntava alguna cosa sobre les fotos i passava a escriure quasi al dictat allò que ella li deia. Aquella rutina va convertir-se en el costum de l’estiu: quan a cada vespre jo sortia a la meva terrassa a gaudir d’ un llibre i una cerveseta, a la terrassa dels veïns, sempre hi era ell atrafegat amb les seves fotos i la seva llibreta escrivint notes. Amb el pas dels dies, el veí prenia un aire a estones més neguitós, a estones aturat com un fardatxo, absent. A ella en canvi, tot i el menuda i fràgil que em semblava,  el  veure com s’ ocupava de les seves coses amb la mateixa constància, al seu ritme i sense cap mostra de defalliment,  me  feia veure-la millor que a ell. Era una sensació que de poc en poc me convencia plenament.

Aquell estiu es va allargar més que mai. Realment, si encara hi havia qui negués el canvi climàtic, negava la evidència. Els suaus vespres eren ara d’ octubre i, malgrat que el sol baixa més aviat, jo encara persistia en el meu ritual a la terrassa. Les cervesetes rosses deixaven pas a les belgues, amb més cos. Les lectures de la meva collita, seguien essent amb preferència francesos, per allò de no perdre la llengua, tot i que els catalans i algun castellà també entraven. A la terrassa del davant, si fa no fa, la situació continuava igual, sols que ara l’ home anava una mica abrigat, seguint més el calendari que no pas el baròmetre, i que s’ajudava amb un llum per escriure les seves anotacions febrils.  Em va venir al cap una mala comparació, en pensar amb les trinxeres del Somme. El cert però, era que allí ens estàvem front per front, fent el mateix des de feia mesos.

A meitat de mes, el temps va canviar. Va arribar el vent i les temperatures van baixar. Ja no apetia sortir a la terrassa. Tanmateix, no em podia estar de treure el cap i mirar al davant. Em va sorprendre una mica veure com el veí aguantava, a la seva terrassa, les primeres fresques de la tardor que per fi es decidia a arribar. Allà s’ estava ell, sí senyor, amb la seva llibreta, anotant i anotant qui sap què anotava, si ja ni cas feia de la caixa de fotos, si ja el cap li queia damunt la llibreta de corbat que se li quedava el cos, camí  de transformar-se en un trilobit. Llavors va sortir la dona, tirant-li una manteta per l’esquena, passant-li les mans pels esbojarrats quatre cabells que li quedaven, besant-li el cap, acaronant-li la galta i dient-li a cau d’ orella alguna cosa que a ell el va convèncer per deixar d’ escriure i passar cap a dins, amb molta dificultat. Abans però, em va semblar que l’ home aixecava la cara i em clavava una mirada que va tenir l’efecte d’ aturar per un instant el glop de cervesa que anava a beure. Tot i la distància, era com dir-me que ja m’ havia   clixat, ell a mi, tot aquell estiu de front de terrasses. Fins que la dona no el va ajudar a girar el cos completament per entrar al pis, no va deixar de mirar-me amb una insistència que no podria definir com severa, malgrat la duresa de l’expressió del seu rostre, rígid. Era com si s’ enganxés a mi.

Unes primeres i benaurades pluges van tancar les terrasses definitivament i acomiadar el bon temps. La meva rutina va seguir a l’ interior, tot i que al principi jo encara treia el cap pel finestral mirant el pis dels veïns, però les cortines ja ho tapaven tot. Fins  a primers de novembre, la casualitat no va fer que coincidís amb la veïna al súper. Primer, la vaig seguir amb la mirada, observant la seva compra, l’esforç que de vegades havia de fer per arribar a algun prestatge, alt o massa baix. No omplia gaire el carro. Normal, per uns jubilats que, si vas a mirar, entre prohibicions mèdiques i poca paga, quins luxes se permetran. En arribar a la caixa, vaig aprofitar per acostar-m’hi, brindant-me a atansar-li la compra a casa, fent-me el simpàtic entre veïns. La dona va somriure tèbiament. Els llavis li van tremolar abans de poder dir-me que era molt amable però que ella ja podia tota sola. Jo no em podia estar de contemplar-la com una curiositat botànica, amb aquella pell blanca i fina que semblava a punt d’ esgarrar-se pel qualsevol de les innombrables arrugues. Aquells ullets allà al fons. Així de prop, encara la veia més menuda del que m’ havia semblat al costat del seu marit, a la terrassa. Costa d’ imaginar que aquella dona algun dia havia estat una jove eixerida, capaç de provocar el desig i la passió, una dona torbadora, potser.

La vaig acompanyar igualment al seu portal, tot explicant-li que jo era el veí del davant i que, l’estiu passat, m’ havia fixat que ells també gaudien de la terrassa, i que el seu marit semblava un gran aficionat a l’escriptura, que ja em disculparia la indiscreció, però era el que no havia pogut evitar veure des de la meva terrassa. I vaig aprofitar per tirar la canya, preguntant-li què és el que escrivia el seu marit. Ella va deixar el cabàs a terra mentre furgava la butxaca per treure la clau del portal. Els llavis li tremolaven de nou i jo vaig obrir ben bé les orelles per assabentar-me d’ allò que més ocupava el meu veí. Ella em va mirar, una mica enfrontada diria jo, però decidida al final. Em va dir que el seu marit havia mort feia tres dies. Alzheimer.

Em vaig quedar de pedra, sense encertar a donar un bon condol, a brindar realment el meu ajut en el futur. Així que la dèria d’ escriure del meu veí era una lluita a mort contra la pèrdua de la memòria, un aferrar-se amb les grapes a tot allò que havia donat sentit a la seva vida, abans que el vent l’ empenyés i esborrés el camí que darrera desapareixia.

Quan la meva ment va tornar al present, el dia que vaig trobar-me un antic company de feina i em va preguntar que feia jo amb tant de temps, em va venir a la cara un somriure vague i sols vaig saber dir-li, amb un murmuri també, que caminar.  I vaig pensar en la cançó de Lhasa, caminar per la riba de la sort.

(Hoy vuelvo a la frontera.

Otra vez he de atravesar.

Es el viento  que me manda,

que me empuja a la frontera

y que borra el camino que detrás desaparece,

que detrás desaparece.

Me arrastro bajo el cielo y las nubes del invierno

Es el viento que las manda.

No hay nadie que las pare.

A veces combate despiadado.

A veces va y a veces nada.

A veces va y a veces nada.

Hoy cruzo la frontera

bajo el cielo, bajo el cielo,

es el viento que me manda,

bajo el cielo de acero,

soy el punto negro que anda a las orillas de la suerte,

a las orillas de la suerte”.

Lhasa de Sala)

La pesca

La furgo empenyia fort el pes mort del remolc amb la zodiac  a sobre fins entrar-lo al riu. Ningú deia res, tots concentrats en la maniobra de tirar la barca a l’aigua, aigua freda pels genolls, més sensació de freda per ser negra nit encara, malgrat les botes bata pescadores i els pantalons peto de pvc. Els llums dels frontals eren la guia d’aquella nit sense lluna i els costava habituar-s’hi. El Josep havia llançat un sms, dies abans: reunió de germans pel cap de setmana. Pesca a Riba-roja. Manel, el més jove, va haver de buscar al mapa on  parava Riba-roja. Per què  havien de fer  més de quatre-cents quilòmetres? El Josep és un pescador consumat i coneix tots els llocs on cal anar. Condueix tota la nit o tot el dia per arribar a un coto. Quan era un xiquet, l’ oncle Ramon li va regalar una canya.  “Segur que no en teniu d’aquestes, a Espanya”, li va dir. L’oncle Ramon s’havia exiliat quan la guerra civil. En realitat, havia tornat a casa, a Narbona, on la seva família feia molts anys abans que hi havia emigrat, fugint de la fam i buscant millors collites. De jove, l’oncle Ramon era de sang calenta i se les va manegar per venir a Espanya, a embolicar-se en política i malvendre les finques espanyoles que els seus pares havien comprat amb anys d’estalvis per poder tornar un dia, ells sí, a casa. Les finques van volar i  la guerra de poc no s’emporta l’oncle Ramon amb els peus per davant. Així que va tornar a Narbona i no va trepitjar la ratlla de Portbou fins el 1960, fent el turista. Llavors, va dur regals per tota la família. Com un patge reial, rebia les reverències i cops de mà de tothom mentre repartia els paquets. El Josep va rebre la seva primera canya i equip per llançar mosca. Una tècnica que amb els anys depuraria magistralment als rius i embassaments francesos, endut en una nova onada migratòria que ja va establir definitivament la família en aquest país, on han nascut els següents.

Per venir a Riba-roja, el Manel va trobar-se a l’ aparcament del moll de les barques, al centre de Narbona i viatjar plegats amb la flamant Partner Tepee 1.6 HDI de 112 C diesel del Josep, traginant el remolc amb la zodiac, una semirígida Valiant 400, amb motor Mercury.

A l’aeroport de Reus van recollir el germà mitjà, l’Enric, que desembarcava del vol de Londres, ciutat on treballa de dentista a destall per una cadena d’ odontologia remenant les pitjors boques del planeta, segons ell, la qual cosa li permet aplegar temps i diners.  Per fi, tots tres reunits, a punt de passar mitja setmana de pesca en un remot embassament a l’aiguabarreig de l’ Ebre, el Segre i el Matarranya, a la captura del silur més gros.

I aquí es trobaven ara, entrant per fi al riu calades les botes bates pescadores i els pantalons peto de pvc que, segons l’ Enric, diran el què voldran però la sensació d’ humitat no te la treuen en tot el dia. Un cop carregats els equips, els queviures i ells mateix dalt la barca, el Josep va arrencar. A poc a poc, com si no volgués destorbar  el son dels martinets blancs, va remuntar el riu,  deixant al fons l’ espurneig dels llums del càmping de Riba-roja, la seva base. L’ Enric i el Manel van aprofitar per fer una becaina malgrat el soroll del  motor, arraulits sota les mantes i els folres plàstics.

Quan el Manel va despertar, una boira filosa cobria tot el paisatge i ben just veia el perfil de la barca. Olorava el cafè negre que el Josep els havia preparat. Sentia la humitat  als ossos. l’ Enric li va atansar una tassa ben carregada i li va mostrar les clotxes i la bóta de vi. El menú de la terra. “Si no capturem un silur de 90 quilos, almenys afartem com a senyors!”, va exclamar el menut, per rematar un badall. Josep havia ancorat a prop de l’ embarcador de Faió. Mentre escampava la boira,  Manel entrellucava el campanar del poble vell, ofegat sota les aigües que en aquell punt s’obren immenses en ajuntar-se les del Matarranya i l’ Ebre. L’ aire matiner rissava una mica l’ onada.

El Josep els va manar preparar les canyes. Calia aprofitar el dia i fer una primera tirada, explorar els llocs de caça de les seves  possibles preses. Volia provar sort amb el bass, a més del silur. “Què és això?”, va preguntar el Josep, assenyalant amb un cop de barba la canya del Manel. Era una canya que havia adquirit per Internet. L’estri més adequat per a pescadors principiants de carpes en embassaments i rius, segons la definició tècnica. Tenia opinions molt favorables. Mentre Manel  intentava armar-la, el germà gran ja va adonar-se que no l’ havia estrenat encara.

Per la seva banda, l’ Enric va treure una canya ultratècnica, cinc vegades més cara que la del Manel, segur, capaç de treure els peixos més bonics solament de llançar, però tan per estrenar com la del seu germà petit. “He dut una cosa per a tu també, Josep”. Quan el Josep va obrir el paquet, en va treure un rall. “M’ han assegurat que un pescador com tu, no s’ hi podrà resistir”.

Pel Josep eren un parell de gamarussos, passant per alt que aquí, l’ únic pescador habitual era ell i que als altres solament els arrossegava a temptar les canyes la seva convocatòria de germà gran.

He llegit, es va arrencar a contar l’Enric, que un tipus va batre el rècord a Carolina del Nord pescant un bagra de més de nou quilos amb una canya de la nina Barbie de la seva néta.  Diu que es trobava a la seva barca amb la néta i la petita li va demanar que li aguantés la  canya de pescar Barbie mentre ella anava al bany. El vell pescador ho va fer i quan es va adonar, un peix li havia picat. Diuen que a la xiqueta solament li preocupava que el peix li trenqués la canya, perquè el peix era mig pam més gran que aquella canya de nines.

“Ja! Si en tenen de fantasia els pescadors!”, va reblar Manel a veure si el Josep entrava al drap. Ell, però, l’ únic que va fer va ser manar-los tirar més fil fent un mica de ventall, abans d’ esmorzar. Van fer un parell de tirades i llavors, el Josep va decidir que ja havien fet gana. Per fi, van atacar aquell menú de clotxa que al càmping de Riba-roja els havien preparat abans d’ arrencar.

-“Tinc una notícia”, va avançar l’ Enric, trencant el silenci d’ aquell esmorzar a mos rodó. “Fa unes setmanes, vaig rebre una trucada de Narbona. Era un noi. Em va preguntar el meu nom. “Televenda al canto”, vaig pensar.

-”Jo penjo d’ immediat, sense cap escrúpol”, va reblar el Josep.

L Enric va assentir. “Sí, és clar”.

-”Et va agafar amb la guàrdia baixa”, i el Josep va fer córrer el vi.

-”La qüestió és que em va preguntar si coneixia Nicole Lescaut. En aquell moment, la veritat és que aquell nom no em deia res de res.

El Josep i el Manel van creuar  mirades opaques i  arronsament de muscles gairebé mimètic. “I qui és la Nicole...?”, va demanar Manel, acabant el mos de clotxa abans de remullar-la amb vi.

-”Sa mare”, va dir l’ Enric, sense que això aclarís res.

Va aixecar-se un airet que va cridar l’atenció del Josep, escrutant el cel prou ras comparat amb el de casa i que el va decidir a abandonar l’ esmorzar per replegar el fil de les canyes, canviar els hams i tornar-les a tirar, variant les distàncies anteriors. “I què?, va preguntar el Josep, de tornada per acabar la seva clotxa. Què vol aquest noi?”.

-” Vol conèixer son pare”, va dir l’ Enric, deixant caure la mirada  a l’ aiguabarreig.

-”Son pare...?”, va  mormolar perplex el Manel abans que l’ Enric acabés ell mateix la frase.

-”Son pare sóc jo”.

El Josep va soltar una xiulada. “Vaja! Aquesta sí que sembla una presa grossa, noi!”.

-”Però com...?” Murmurava el Manel.

-”Au, va! Ja saps com! O encara no saps com, germanet?”, va punxar el Josep, atrafegat amb  les canyes.

-”Vull dir quan... Qui és la Nicole? De què la coneixies? Com és que no en sabíem res? Som els teus germans!”, va arribar a soltar  d’ una carrera el Manel mentre preparava nous hams.

L’ Enric va somriure per sota el nas. “Les xiques sols volen divertir-se, germanet.”

-”Ja, ja! Les xiques sols volen divertir-se!, va repicar amb un clam el Josep, que no ho saps això tampoc, noi? I tu? En què carall pensaves quan la xica sols volia divertir-se, eh? Sha, la, la! Quin parell!”, va rematar amb un gest obscè.

L’ Enric va recollir les restes de l’ esmorzar. -”En què havia de pensar? En què penses quan pica una presa? I què més dóna, ara?”.

L’ Enric els va contar que precisament aprofitaria per tornar amb ells cap a Narbona i conèixer el noi. S’ havien creuat uns quants correus i ja s’ havien fet amics al facebook, o sigui que s’ havien vist les cares i sabien quatre coses l’ un de l’altre, fins i tot de la mare, la Nicole Lescaut. Els va explicar que no tenia cap intenció d’ iniciar res tret de donar-li l’ oportunitat al noi de veure son pare i, en fi, ser amable. Era evident que cadascú tenia la seva vida i aquella iniciativa del retrobament havia sorgit del propi xiquet, no pas de la mare, així que, perquè no.

-”Amable?”, va mormolar el Josep. “Amable... Quan la meva gran va tenir l’ amabilitat d’ acudir amb un bombo de tres quilos, mig enganxada a sap déu quantes merdes i sense cap perspectiva de treball ni de voler-lo, li vaig tornar a obrir la porta de casa i la vaig mantenir de nou. No li vaig demanar que es desenganxés ni molt menys que pensés en una futura feina. Però quan va parir i el mardanot que l’ havia prenyat va presentar-se com a pare, sense feina estable i sense sostre, i van tenir la pretensió d’ instal·lar-se a casa, els vaig exigir l’ ingrés al meu compte corrent dels ajuts socials que estiraven al Govern. A dia d’ avui, no tenen cap pressa en marxar de casa, ni jo tampoc, francament. És l’ estatus quo.

Al llarg del matí  es van moure una mica, a dins i a fora, sempre a l’ entorn del poble vell de Faió, amb el campanar de referència, sorgint de les aigües com un far. Solament amb el sol ben alt del migdia van navegar una mica cap al centre de l’embassament. Allà, el Josep va demanar el Manel que l’ajudés a preparar novament els hams, però ara amb una mescla de panís i  larves de mosca, a veure si apujaven un bigotis. Li va contar que els silurs de per aquí eren uns depredadors tals que quan tenien fam, atacaven els coloms, els ànecs i fins i tot algun gos despistat. Per un moment, el Manel es va imaginar una escena tipus tauró 3, ells tres  en aquella zodiac que ara li semblava una fràgil nou enmig d’ aquella massa d’ aigua de 50 quilòmetres assetjats per alguna d’ aquelles bèsties que s’ arrossegaven pels fons però que quan es sentien afamades, pujaven a la captura d’ un bon mos de cama, si convé. El Manel va intentar esborrar aquells pensaments amb un glop de vi.

El matí passava entre calmes tirades de les canyes amb renovats hams, movent lentament la zodiac ara riu amunt, ara riu avall, gaudint d’ un sol com feia dies que no veien. De vegades, les canyes pujaven alguna tenca i el Josep provava sort amb el bass. Allò va animar la jornada i es podria dir que els va donar prou premi. Manel es va dedicar a obrir cerveses i fer fotos per penjar al facebook tan bon punt tingués cobertura. L’ Enric era principalment l’ encarregat de maniobrar la zodiac i de localitzar la seva posició segons el GPS, enregistrant els tracks dels punts de les millors picades fetes, anotant si havien tret barbs, madrilles, bagres o llucis. De silurs, ni rastre. Manel va calmar l’ angoixa que li havia produït la contalla del seu germà gran sobre el comportament agressiu dels silurs, perseguint amb els prismàtics les aus que solcaven el cel de l’aiguabarreig de l’ Ebre amb el Matarranya, a la boca del qual rondinaven ara, tornant a prop de terra, potser amb la idea d’ estirar una mica les cames. Però el Josep no feia quatre o cinc-cents quilòmetres per passejar-se pel pinar a recollir romers o frígoles. Eren allí pel silur, sobretot. I si no hi ha silur?, va pensar el Manel sense gosar verbalitzar-ho, mentre observava el seu germà gran, infatigable amb les canyes de tots tres. Serà l’ estatus quo, tal i com els havia dit el gran quan contava la seva relació amb sa filla. Tot i que la coneixia, així contada li havia semblat una situació desagradable, insuportable, impròpia d’un pare, insòlita de son germà. Ara, li semblava que potser no coneixia gaire els seus germans, malgrat els dies de pesca que els reunien anualment. L’ Enric tenia un fill desconegut; el Josep extorquia sa filla gran, coronant la degradació en que ella mateixa estava. Podia ser que ell fos l’ únic normal? La pressió de la bufeta el va moure a eixarrancar-se a  la vora de la barca,  abaixar-se els pantalons peto per poder descordar-se la bragueta i desfogar una pixarada cervesera al riu, la ment en blanc. Enmig la felicitat que dóna tot alleujament, va notar una tossada a la zodiac, sota els seus peus i immediatament una sacsejada que el va fer perdre l’equilibri i fer cap a l’ aigua que acabava de pixar sense temps ni d’apujar-se els pantalons. A tot això, els seus germans s’enfrontaven amb crits histèrics i cops de pal a un silur mitjà que acabava de picar un dels hams i que es debatia amb força contra els homes que el volien pescar. La lluita era violenta i semblava desesperada, amb gran perill de fer sotsobrar la zodiac. L’ Enric va adonar-se que el seu germà menut no hi era, justament quan més mans calien en aquella lluita inesperada en que Manel s’aplicava a base de renecs i mala llet. L’ Enric, desconcertat en no veure el seu germà menut, dubtava entre atendre la demanda del gran per estovar un bon cop de pal al silur que ell tractava de dominar amb la canya o tirar-li una mà al menut naufragat que no treia el cap encara. Potser van ser uns segons o uns minuts, el temps esdevé tan elàstic segons les situacions! Enfonsat uns pocs metres en aquella aigua tèrbola, a penes dominats els pantalons amb l’ ensurt de la caiguda, Manel sentia la  furiosa fuetada de la coa del silur que provocava remolins d’ aigua, entreveia l’ espectacle bestial de les envestides del seu llom contra el costat de la zodiac quan de dalt l’ hissaven.  De cop, tot va acabar, allà baix. L’ animal va desaparèixer i el Manel no sabia si l’ havien pescat els seus germans o s’ havia deslliurat dels hams que havien atret la seva golafreria. En aquell  suspens va passar-li pel cap el flaix d’ una llunyana nit de borratxera, quan el cotxe en que viatjava va pujar el centre d’ una rotonda i a ell no se li va ocórrer altra cosa que fugir corrents, a tomballons,  abandonant els amics, sense saber tampoc si algú havia pres mal, presa del pànic a ser detingut. Potser també per aquella mateixa angúnia enquistada, ara el Manel es moria de por encara i sense adonar-se, s’ ofegava, tan normal. Una sotragada i un fort impuls el van reflotar a la superfície. Els seus germans tractaven de pescar-lo amb el rall enganxat als rems de la zodiac. Primera i última del rall nou, que d’ aquella pesca acabaria estripat.

Fosquejava quan desembarcaven al càmping de Riba-roja d’ Ebre, amb l’espurneig dels primers llums de les tendes i caravanes dels altres pescadors, amb el fum de les barbacoes i algun foc encès per escalfar les contalles de les aventures del dia mentre es rosteix alguna presa. Eren personatges peculiars, aquells pescadors. Sobretot, un alemany d’edat indefinible però avançada i amb pintes d’ haver fet més voltes que un gos pistol amb qui Josep compartia glops de cervesa mentre li mostrava les fotos del silur que havien fet amb el mòbil de l’ Enric i li contava la caiguda del Manel a l’aigua. Sort que ells estaven allí o el devora, “tat, germanet?”. L’ alemany escopia amb ràbia fixant-se en el silurs dels germans mentre remugava “extermineu totes aquestes bèsties!” o ens carregarem el riu.

L’ Enric va venir amb la càmera Lumix i va demanar-li al pescador alemany que els fotografiés a tots tres germans, davant la zodiac, amb les canyes i les neveres plenes de  captures. Com no tenien silur, doncs sempre es tornen a l’ aigua un cop fotografiats, va decidir que la seva presa seria el Manel, a qui van prendre entre cap i pota els dos altres germans. De fet, ell havia estat la seva millor captura del dia.

Un racó del quadre

Cada dia l’ esperava a l’estrep del pont, sota l’ arcada, per passar el riu junts. Pel general, sempre s’ hi estava uns deu minuts i per entretenir-se feia  mil passes perdudes a la boca del petit túnel sota el pont que amb tan d’ encert la gent ha convertit en sopluig de motos. Anys abans, el municipi havia urbanitzat el lloc i ficat dos potents focus per il·luminar el pas als vespres, fent-lo segur i agradable pel trànsit de vianants. De fet, és un lloc prou net. Un bon refugi si et sorprèn un aiguat, malgrat que plega molt de corrent d’aire. Si hi passés més gent caminant,  un music de carrer hi tindria un bon racó, similar als metros de les grans ciutats.  L’ urbanisme provoca racons  que no semblen ser res sinó punts suspensius en la continuïtat de l’ aglomerat urbà, fins que algú, sovint de manera anònima i sense gaire intenció, aconsegueix donar-los entitat, fer-hi un lloc: per deixar les motos, per refugiar-se d’ una tronada, per trobar-se, per fer música. Pensem-hi una mica i segur que ens vindrà a la memòria més d’ un racó.  Els racons increïbles de les parelles, per exemple. Els aparcaments que no fallen mai. Els racons als fons d’armari i calaixeres, on desem els records. Per no parlar d’ aquell racó de món on un dia vas reposar la mirada i amarar-la de vistes: un dels “descansaderos” de pedra i alts espatllers, d’ on contemplar el sabinar esculpit pels alisis i el sol ponent sobre l’ Atlàntic, a l’extrem més occidental de El Hierro. Racons plens que en algun moment ha tingut un sentit qualsevol en la nostra vida.

Els racons també poden ser espais que cauen en l’ oblit. Són una contradicció evident, aquests espais inacabats i sense utilitat que trenquen la cohesió urbana. Xacres produïdes per gestors maldestres de promocions ruïnoses: fòssils de construccions fallides. Els racons poden sorgir enmig d’ un lloc ben mantingut i transitat. Són autèntics forats negres que s’ho empassen tot. És recurrent la zona verda convertida en catifa per a les defecacions dels cans domèstics, com qui pretén ocultar la pols sota l’estora. Jo tinc un altre exemple esfereïdor. És l’ aube que sobreviu a la cruïlla de l’antiga carretera d’ Alfara, sempre assetjat de contenidors desbordats i tota mena de deixalles. Tot un municipi de dos mil anys llargs no pot fer res més per protegir un arbre que pretendre sostovar la consciència cívica del veïnat  netejant la zona de manera exemplar un cop a la vida i clavar un avís de multa després de ficar una reixa entorn l’arbre, en prevenció. Racons que són com els pecats destapats i encara no purgats. D’ altra banda, què hi fa aquell arbre en aquella tisora de la carretera?

Cada dia l’ esperava a l’estrep del pont, sota l’arcada, per passar el riu junts. En aquells deu minuts, cada dia passaven si fa no fa els mateixos cotxes, els mateixos vianants fent els respectius camins habituals. No s’ hi fixava gaire, però reconeixia  la pauta.  A ell mateix, cada dia se li notava la impaciència sobre el mateix minut de l’espera però aquell símptoma, en realitat anunciava l’ arribada  de la seva parella que apareixia en un instant al cap del pont aixecant la mà per cridar la seva atenció. De vegades però, rebia un missatge o una trucada per avisar-lo, de manera que l’ espera resulta inútil aquell dia. Altres vegades, era ell mateix qui preferia passar el pont sense demora, després de fer el mateix ritual de comunicació.

Al llarg dels anys, he observat les cites de la gent. He constatat que el lloc triat dóna un significat o altre a la trobada. De vegades l’ escenari determina els esdeveniments o respon al desig d’alguna de les parts d’arribar a un final concret. De vegades, les coses no surten com un vol i es poden desencadenar conseqüències imprevisibles. Grans o petits els canvis es produeixen i aleshores tot cau pel seu propi pes. Un viatge vaig visitar una instal·lació que representava el cervell humà i totes les seves connexions neuronals. Em va semblar que la nostra matèria grisa és tan meravellosa com sensible i bella. Esgarrifa creure el fàcil que  resulta tenir una mala conjugació del temps i de l’espai si alguna cosa falla. És quan acuts a un lloc equivocat. La perplexitat d’ haver quedat i no trobar-se. Qui no s’ ha perdut en una ciutat, no sap què s’ hi cou fora dels itineraris, quin món s’ escampa entre els punts d’ interès. La pròpia ciutat nadiua resulta estranya recorreguda per carrers poc habituals.  La visita als nous barris quan la ciutat creix, la troballa dels antics centres abandonats a la Història. A cada cantonada, una descoberta.

Un dia de finals d’ abril va caure una tronada immensa, tota l’aigua de la primavera d’ un cop. Les pluges van durar dues setmanes llargues, intermitents però abundoses com per netejar les brutícies urbanes, fanguejar l’asfalt, convertint els clots dels carrers malacabats en bassots de tota mida i fondària, netejar les profunditats de l’antic clavegueram, tornar marronós el propi riu. Llavors, les rutines van semblar aturar-se, a l’ aguait. Després, simplement es van adaptar. En aquells dies, hi havia menys motos aparcades sota el pont. Els escolars es reunien en algun portal per passar el pont amb el cotxe d’ un pare o mare. El problema de l‘aparcament va augmentar. Els pocs vianants, anaven equipats de robes plàstiques i impermeables, i aquells que  persistien en el seu passeig habitual desafiant el maloratge, eren quatre. Quan per fi va tornar el sol, tot cargol va treure banya. La ciutat reprenia al seu ritme habitual. Les motos tornaven a ser aparcades sota el pont, els cotxes i els vianants reprenien els horaris, però aquella parella, ja no es reunia més a l’ estrep del pont. La tronada de primavera m’havia canviat el paisatge una mica. Incomprensiblement, notava a faltar aquella peça del quadre que no em permetia completar el puzle. Cada dia, quedava el mateix trau. Confesso que al principi, vaig sentir-me una mica de racó, dolgut. Van passar les setmanes i ràpidament l’estiu va tornar a mudar costums. Les motos augmentaven, els escolars volaven un cop acabat el curs. De sobte, un dring va fer-me saltar de les meves cabòries i una noia que no havia vist mai va avançar-me amb la seva bicicleta, desapareixent per l’estrep del pont. La sorpresa em va fer somriure.  La vida és plena de desencontres i cada ocasió perduda genera una nova oportunitat, com el flux i reflux de la marea. El meu quadre tenia de nou una peça per col·locar.

Cumulonimbus

Des de fa uns dies intento aprendre a escriure. Dubto ara mateix entre qualificar aquests exercicis lliures de cal·ligrafia com a repàs o nou aprenentatge. La meva lletra, al llarg dels anys i suposo que el gest deixat, havia esdevingut il.legible, críptica fins i tot per a mi. Havia arribat al punt de cometre errades ortogràfiques de primer grau, si fossin cremades de pell. Imperdonable per una persona lletraferida de tota la vida.com jo. La mà havia oblidat els automatismes apresos tan durament a la infància i lliscava vagarosa pel paper, convertint el traç dels signes en mers punts i ratlles, vestigis de les lletres que haurien de representar. La velocitat de la ment en voler plasmar les idees convertia paradoxalment aquesta tasca en una carrera contra la mà executora. Encara sóc en una fase primitiva, on marcar les paraules amb les lletres completes dins la guia de les dues ratlles de la llibreta resulta un gran esforç. El pas de moderar la velocitat de la mà i aconseguir un traç legible i bell vindrà després. No em mou un afany estètic. Dominar la cal.ligrafia ha d’ ajudar-me entre altres coses a millorar el funcionament del cervell i la motricitat de la mà. La còpia repetitiva de les as, ès, is, os, us i totes les consonants, les pàgines de combinacions de vocal i consonant, escriure el propi nom a poc a poc i amb bona lletra, com diu la dita tan antiga i tan difícil, tot plegat em recorda que l’ escriure és ple de detalls. com la vida. Saber traçar-los dóna harmonia al conjunt de la pàgina, del pensament transcrit. Jo diria que la cal.ligrafia esdevé la partitura de les emocions que volem concretar en allò escrit. De vegades, aquestes emocions s’ atropellen i maldem per escriure-les sense parar compte que en aquesta carrera el traç deixarà pel camí una part d’ elles, caigudes com un llast a canvi de prendre l’aire que li donarà el dibuix rapidíssim de les lletres cap a altres emocions despertades en el lector, probablement no previstes per l’escriptor i fruit de l’ efecte del traç de la lletra escrita entre altres percepcions. Certament, més enllà dels exercicis del dibuix de les lletres i les composicions de les paraules, qui escriu anirà traient la seva personalitat a mesura que avança. Avui, amb la tècnica, es prima des de l’escola el domini de l’ ordinador sobre la manualitat de l’escriptura i amb això possiblement perdem una arrel que connecta mà i cervell i que té molt a veure amb la salut mental, l’ entrenament de la memòria i altres coses que donen sentit a la vida humana. Sembla mentida com en tant poc temps hem passat de l’analfabetisme general a la lletra de metge, que és com fer una regressió als pictogrames de les coves neolítiques. Admirem els orientals que passen hores per dibuixar un signe del seu alfabet. Em repto a escriure un parell de paraules llargues del  diccionari fins treure-les amb lletra perfecta. Trio paleoicnologia i esternomascloideo. Resulta un exercici extenuant. Prendre una paraula i repetir-la manta vegades fins que el dibuix surti gairebé d’ un traç de cap a cap, intel.ligible, agradable, ferm. Cal acoblar les pauses del traç, la respiració, la concreció per evitar que al final tot quedi en un bunyol. Recordar el traç de cada lletra, l’ enllaç net amb les successives i que de tot plegat la mà en faci un dibuix de bella escriptura és més complicat del que sembla. Homenatge als antics passants.  I tot seguit la pregunta: algú sap quantes paraules coneix? Hi ha jocs com el “scrable” que ens fan notar la poca o molta fondària del nostre vocabulari. Ficar-se a escriure paraules soltes, també. Amb independència que en sapiguem el significat, triar a l’atzar paraules per practicar-ne la grafia és descobrir el vocabulari que tenim. Si obrim el diccionari, solament això ja serà un gran pas! Si, a més, ens fixem en el munt que tenim per triar i quan ens decidim per  alguna, llegim el que vol dir i fins i tot l’ escrivim a mode de mostra, no sabeu on pot anar a parar el nostre coneixement. Potser arribarem a entendrem com ens hem ficat en el jardí de la crisi mundial! Si més no, resulta gairebé un joc obrir el diccionari per una pàgina a l’atzar i llegir, per exemple, mutatis mutandis, la locució llatina que significa “canviades les coses que s’ han de canviar”, això és, amb els canvis accessoris que calguin però sense alterar-ne l’ essència. O la següent: mútic. I sobretot, escriure la paraula triada una pàgina sencera, o dues, o tantes fins que la cal.ligrafia ens satisfaci o la mà digui prou. Jo, ara, escriuré mussaca, fins l’ hora de dinar.

En general, el meu propòsit de l’estiu és un quart d’ hora d’escriptura diària tenint cura de fer una bona cal·ligrafia i una perfecta ortografia, naturalment. Estic convençut que és un exercici que ajuda a corregir un sistema de comunicació ben antic com és l’ escriptura, però sobretot, és la gimnàstica que la mà necessita, adormits els dits pel ratolí. A més de la sensació de bellesa que una bona cal·ligrafia fa sentir. Un missatge escrit amb bona lletra és més versemblant, mudat de certesa, atès que domina en el seu dibuix qualsevol cua de nervis o indefinició de l’escriptor. Quan més il·legible és la cal·ligrafia, més nerviós és l’ escriptor. Els exercicis de cal·ligrafia em descobreixen aspectes que tenia oblidats. D’entrada, el dolor físic d’ escriure. Ja no recordava que el ritme de la cal·ligrafia naix i s’equilibra en la col·locació del bolígraf entre els dits, la posició de la mà, la pressió dels dits en avançar sobre el paper, el joc del canell i la transmissió fins el colze. Tot aquest joc crea l’ escriptura amb més o menys bellesa, com un pintor quan fa córrer el seu pinzell. Costa adoptar una velocitat adequada. En general, cal frenar, fixar-se en la composició, tornar a educar la mà i el cervell. Diràs que la sang circula diferent i el dolor resulta insuportable en l’ intent d’ aconseguir realitzar un exercici que delata la imperícia de la mà per recuperar la bona cal·ligrafia.

Qualsevol lloc és bo per seguir les meves pràctiques. A meitat juliol, hem passat un cap de setmana amb Joan B. L’ observo quan neteja la piscina del seu xalet, escanyolit, mossegat per les successives malalties que de poc no se l’emporten. Penso que les proves de la vida haurien de servir per delectar els bons moments, la vida mateixa. No estic segur que ens sapiguem conformar, que siguem prou humils o pacients per assaborir un instant darrera un altre, delerosos d’ arribar a l’èxtasi, al cim, si al final el plaer és un instant i el que cal és comprendre i gaudir del camí que ens hi mena. Vull creure que justament això és el que em porta a visitar el meu vell amic, almenys un cop l’any. Poc s’ ho deu pensar ell que representa per a mi, enfrontat com un espill, el millor antídot als mals moments. Joan és un supervivent, una ànima fugida de l’ infern on els darrers anys un seguit de malalties mortals l’ abocaven. Avui viu, mutilat i disminuït, fet un nyap, un drap de qui va ser, però viu i jo estic segur que més enllà del seu esgotament, guarda una flameta d’aquella persona, la força que l’ha fet sortir-se’n. Enguany l’ he trobat amb millor aspecte tot i que ell ho negarà, molt més animat i xerraire. Li ha creixcut el cabell amb força i té la pell bronzejada, sempre pegada als ossos que li surten per tot arreu. Ha guanyat aspecte de consistència, com si el règim alimentari de batuts a què es veu obligat de per vida donés fruit en el seu organisme. Jo el repto a cuinar i quedar-se amb la imatge de l’àpat, malgrat que per gaudir-lo l’ haurà de passar per la batedora. De fet, aquest cap de setmana repetirà d’un arròs negre que Neus prepara. Encara no vol compartir taula per no sentir enveja dels qui masteguem. Tant és. Arròs negre batut i glop de vi, que carall!

De les paraules que aquest cap de setmana he escrit, ha estat cumulonimbus la que més se m’ ha entravessat. Hi havia vegades que em semblava pintar potes de mosca. En principi, aquesta definició d’ un núvol no em va semblar complexa d’escriure. Tanmateix, els dits se m’engarrotaven en fer seguit les lletres, la tensió m’ arribava fins el colze i de sobte la mà se’m bellugava com un sismògraf marcant alguna forta activitat. Em semblava gairebé impossible alentir la velocitat per fer un bon traç. Diuen que pintar el cel o el mar és complicat. Escriure’ls també. És l’ infern qui s’ endú la palma en totes les categories dels adjectius que inventem. Allà s’ hi couen tots els colors, contra l’ aparent atonia del cel. Vés i fés un cumulonimbus, ah!

Espai exterior

El dia quan vaig tornar de la feina assabentat que l’ empresa havia formalitzat un expedient de regulació d’ ocupació que m’ afectava, vaig pujar al terrat. Allà em va  trobar la meva dona, badant la vista pel paisatge de la vall de l’ Ebre, intentant fer foc nou en el meu interior. Tot ho passarem, em va dir ella per reconfortar-me. Sí, tampoc serà la primera vegada que es presenten grans obstacles. Així és la vida!, vaig pensar jo. El problema és el temps, que comença a descomptar-se mentre es compacta  cada nou dia  en una bola creixent i dura més i més difícil de carregar. Solament de pensar-hi se’ m va ficar la pell de gallina i vaig sentir un rampell elèctric recorrent-me el nervi ciàtic que tant malviure em dona.

Érem a primers d’agost i passàvem una potent onada de calor saharià. Tots els estius, escolto converses de gent que diu apaivagar les altes temperatures fins i tot nocturnes de les onades de calor, dormint en terrasses, balcons, passadissos, banyeres, però no escolto ningú dir que puja a dormir al terrat. Resulta estrany, quan és una pràctica molt estesa a l’altra riba de la Mediterrània, fins i tot buscada amb certa ànsia pels turistes, i en canvi, no ho fem aquí. Tampoc els africans vinguts, que jo sàpiga o pugui apreciar des del meu terrat. Quan pujo a estendre o a prendre el sol, em fixo amb els terrats veïns i mai veig  ningú. Alguna casa familiar hi té plantes i a l’estiu una petita bassa de plàstic per refrescar-s’hi, però mai he vist ningú, ni el rastre de tovalloles de bany que indiqui el seu ús, sobretot pels xiquets de la casa. D’acord que hi ha gent vivint sota el terrat i és evident que el respecte pels altres és la mare del veïnat, però la majoria dels terrats que veig tenen un aspecte d’ espai perdut allà dalt, clarament erm. Estarem perdent les essències mediterrànies?

Així que vaig decidir fer un sopar al terrat. En definitiva, el millor que la vida ens deixa són aquells moments que passem amb els nostres i estava decidit a agafar-m’hi, clavar-hi les ungles i tot per no perdrem pels corriols del desànim i la frustració. Vaig reunir divendres els meus millors amics residents a la ciutat, un grup petit amb criatures incloses. Vaig distreure’m del xoc de l’ acomiadament a la vista amb les compres i els preparatius, fins el darrer detall que podia imaginar.

Tothom va mostrar-se agradablement sorprès d’ aquell esplèndid àpat al terrat. Jo els explicava que una de les raons per comprar el pis allà, va ser el gran terrat que tenia la casa, orientat a l’ est, amb l’ horitzó ben aclarit d’edificacions al sud i deixant a l’oest la vista  de la vall que l’ Ebre obre als peus dels Ports entre Alfara i el Mas de Barberans. L’ orientació ho és tot, a un habitatge. Els confessava que encara hi pujo menys hores de les que m’ hi passaria. Els vaig estalviar, però, el neguit que m’ embargava en pensar que si no podia fer front a la hipoteca, tal vegada no hi pujaria mai més.

Entre punxadetes i copes ens vam ficar al dia, vam assentar alguna càtedra política amb uns polsims d’acidesa i escepticisme i vam aprofitar per deixar verds uns quants prohoms, abans d’acabar esbudellant el darrer escàndol sexual de la temporada. Són els clàssics entremesos que  escalfen una reunió així, fins el moment del brindis que obrirà l’atac al plat fort. Solament tenia ganes de sentir-me feliç i ple.

A tot això, la lluna ja lluïa per sobre la Creu, a tocar del coll de l’ Alba.  Una trucada i es va incorporar inesperat el Jordi, un amic acabat d’ arribar de viatge. Va venir disposat a fer-nos partícips de la seva darrera afició, que carregava entre dues grans borses a l’esquena i un petit maletí. Eren les peces per muntar un enorme i fantàstic telescopi que des del primer instant es va convertir en la principal atracció de la revetlla per grans i menuts. Aquests no s’ ho van fer ni dir, llançar llurs manetes sobre les peces de l’andròmina, examinant-les a consciència i sense saber casar-ne cap. A poc a poc, el meu amic viatger anava donant forma al telescopi. Per amenitzar la tropa d’ ajudants que li havia sorgit, va iniciar el relat del seu viatge per Europa Oriental com un modern Marco Polo. En realitat, venia d’ un petit poble allà on déu va perdre l’espardenya a l’ interior de Polònia, on l’ havia enviat l’ empresa per enllestir l’arrencada d’ una factoria. Era un fenomen típic de la deslocalització que s’ enduia els nostres llocs de treball des de feia uns quants anys,  ara en una riuada imparable. Europa vivia de nou l’any u. Tanmateix, el relat del nostre amic, presentava als ulls infantils de la festa, que aviat van ser els de tots, l’ aventura de recórrer els paisatges gelats d’ Europa, la foscor dels dies sense sol,  els vehicles atrotinats vagarejant per camins misteriosos que conduïen a aldees remotes, etc, com un autèntic conte tradicional, amb bruixes, ogres, arbres encantats i, naturalment, una princesa per salvar. Com no havia de trobar una princesa per salvar el nostre valent heroi! En duia unes fotos al mòbil i val a dir que tenia l’aspecte que li cal a una autèntica princesa de conte per salvar.

Per fi, el telescopi estava armat, imponent allà al mig del terrat. Els xiquets s’ hi tiraven a sobre però les mares, vives, van establir l’ estratègia de no el tocarà ningú sense haver sopat. Fins i tot a mi se’m feia difícil de suportar i això que d’estels no n’entenc un borrall i ben just se situar-ne un parell. Vam recular unes passes per admirar-lo. Vam seure a taula, atacant amb gana el plat fort i el vi per regar-lo.

De vegades, vaig començar a dir jo davant la mirada sostinguda del meu amic d’ infantesa, Jordi, he fantasiejat en tenir un terrat propi i poder campar a la meva. Però els terrats col·lectius són molt més interessants, no creus? Malgrat que avui en dia no semblen estar de moda per aquí. Recordo el terrat de casa mons iaios, que després seria casa de mons pares, al carrer Cristòfol Colom. Un enorme terrat d’ un grup construït per Regiones Devastadas l’any 1947 que feia forma d’ u gegant i abraçava al darrera un enorme jardí tancat per un mur i porta de ferro. Hi havia allà dalt tots els trasters de les prop de la cinquantena de vivendes que formaven el grup i s’ hi enramaven tots els filferros per estendre la roba que moltes veïnes rentaven als safarejos instal·lats en aquells trasters, abans de ficar-hi modernes rentadores i abans de baixar aquestes als pisos de cadascú. Eren temps de gran activitat als terrats i aquell nostre, era als meus ulls infantils com un bulevard del veïnat on la gent pujava a prendre la fresca, a fer les xocolatades amb què celebràvem els aniversaris infantils o les comunions, a festejar els joves, a fumar els adolescents, què sé jo! El progrés va portar antenes de televisors i cables que es despenjaven per les façanes fins entrar als pisos corresponents per la finestra necessària i propera a la presa de l’antena. Avui en dia, aquestes andròmines han desaparegut, resumides en antenes col·lectives, deixant el lloc als motors dels condicionadors d’ aire.

El nostre amfitrió es un amant dels terrats! Va exclamar a l’ ample de la taula el Jordi. I jo em justificava: És la vista.

Del terrat tens realment una perspectiva totalment diferent del món que t’ envolta. Reconèixer la ciutat a través dels seus sostres, els horitzons que t’ ofereix el teu propi edifici i sempre una pau increïble, lluny dels soroll del carrer. Cada cop que hi pujo, acabo quedant-me amb aquesta impressió.

Avui la moda són els grans patis de gespa amb piscina comunitària i mini parc infantil dels moderns residencials, va reblar des de l’altra punta una de les mares i pedagoga de bona reputació, Maria Cinta, vigilant el sopar dels xiquets.

Sí, va terçar Toni, marit seu i interiorista de professió, però resulta paradoxal, quan la canalla juga amb màquines electròniques, abocats a realitats virtuals.

Els pocs infants que naixen, intervenia l’ Andreu, agrònom i professor d’ FP, els criem en espais tancats, assegurats, estancs. Els únics que escolto  i veig jugar pel carrer com ho feia jo de menut, són els marroquins del barri.

La conversa s’ obria per tota la taula: Sí, urbanitzem espais de lleure infantil tancats mentre la piràmide de població és clarament decreixent , deia  Maria Cinta. I no hem previst gens aquests espais pels avis -afegia la meva dona-, ni als patis i jardins comunitaris... Ni tampoc als terrats -notava jo-, on l’ accés és sempre mitjançant un ram d’ escales i mai hi arriba l’ascensor o s’ hi fa cap rampa.

El vi corria i els xiquets ja volien atacar el telescopi i saber què s’ hi veia.

Com ha canviat la vida! Va saltar algú , potser l’ Andreu?, en broma.

Quin brindis fem? Va emergir per fi la pregunta de llavis del nostre amic viatger, assegut vora meu. Davant el meu gest de dubte, es va avançar: Sabeu que avui és sant Llorenç, la nit de Les Perseides?

Les Perseides? I vaig proclamar-ho aixecant la copa: Per les llàgrimes de sant Llorenç! Per les Perseides i tots els nostres millors desitjos!

-I per tu, amor meu!, va esclatar la meva dona. I el clam a l’uníson va deslligar les rialles al so dels pets dels taps de cava, mentre uns quants regals em plovien per encanteri.

Els xiquets van aprofitar el guirigall per fer seu el telescopi, per fi. El seu propietari va córrer sense pena a dirigir aquell equip investigador infantil: Quines llàgrimes ha dit? Què us sembla si primer que res, busquem la lluna amb el telescopi?, va proposa el Jordi a la tropa. I va enfocar el satèl·lit mentre explicava que les llàgrimes de sant Llorenç són fragments que un cometa ha anat deixant darrera seu i que quan cada any es creuen amb la Terra i toquen l’atmosfera del nostre planeta, es destrueixen deixant una brillantor que es coneix com les llàgrimes de sant Llorenç o Perseides.

Qui vol ser astronauta, xiquets?, va terçar algú. Un munt de bracets van aixecar la mà automàticament.

-Ja! Per ser astronauta s’ ha de menjar de tot... Vosaltres us menjaríeu un tub de fesols? Ah! Així és com se’ls mengen, els astronautes!

Les mans de la meva dona em fregaven el clatell.

-Esperem que no ens els calgui menjar com als astronautes, els fesols, a petites dosi pasteuritzades.

Per tota resposta, ella  va lliscar les mans amb un lleu massatge pels muscles.

-Com se’ns deu veure des d’allà dalt?, vaig preguntar, intentant identificar l’estació espacial.

-No fugiràs sense mi, va murmurar la meva dona a cau d’ orella mentre em servia una copeta de Chartreuse.

-Som pols estelar!, vaig deixar anar amb un suspir burleta.

Sonava Lucius works here, la darrera descoberta de l’Andreu. Mentre la joguesca infantil amb el telescopi disparava la fantasia, per la taula començaven a córrer les copes, sense presa, a l’espera de la pluja d’estels.

L’ endemà, vaig enxampar mon fill petit jugant a l’ ordinador. Estava amb el Google Earth, amb el que l’havia ensenyat a cercar llocs del món i hi viatjàvem virtualment. On vols anar, explorador? Li vaig preguntar mentre li torcava els mocs d’ un incipient refredat.  Lletra a lletra, ell havia escrit  sobre el camp: espai exterior.

Destins a la maleta

 Foto de Cristina Balcells

Escola Virtual

Una de les coses que més m' agraden de l' Administració on treballo és la formació virtual. Crec que és un avenç molt important, els resultats del qual tindran fruit abundós a poc trigar. El treballador públic ja no respon en absolut a la caricatura de l'home amagat llargues jornades estèrils darrera piles de papers que es petrificaven. La incorporació de les TIC i de noves generacions, gràcies a les convocatòries dels darrers anys, han convertit la Generalitat en una empresa de serveis públics de primer ordre que ben bé pot competir amb qualsevol de l'àmbit privat, aquell espai pretesament idílic del treball, la creació i l' excel·lència. Jo he treballat mitja vida en empreses privades, grans, menudes, alienes i pròpia. Em conec el pa que s' hi dóna.


Considero que Catalunya, amb el desenvolupament que ha aconseguit de la seva empresa pública, i que ara es qüestiona i es vol retallar sense més consideració que l' economicista (potser caldria contemplar els apunts comptables des de altres objectius), ha assolit qüotes de socialdemocràcia del nivell de les potències europees i que és aquest el camí a una millor societat.


L' escola virtual, ens dóna als treballadors públics una oportunitat d' aprenentatge i reciclatge continuu que cap empresa arriba a donar. Personalment, els beneficis que n' obtinc, mai cap empresa privada va donar-me'ls i, en qualsevol cas, tota inversió de l' empresa en mi, era per un retorn concret i directe, el qual no tenia perquè millorar la meva condició laboral general.La formació de l' EAPC i en concret l' Aula virtual, sí repreenta per a mi un benefici més ampli.





 A l' abril, pedres.

Així he començat enguany el meu mes preferit. Començo feina en una nova destinació laboral. No és la que en principi estava prevista però, curiosament, és la que vaig triar en el seu dia quan vaig accedir a la funció pública, sols que a la meva ciutat, al meu territori. Les coses del destí ja ho tenen això, no? Quan el juliol del 2008 vaig triar una plaça de suport administratiu al Museu d' Arqueologia de Catalunya, al jaciment d' Olèrdola, poc podia imaginar jo que al primer concurs de trasllats faria cap a una plaça pareguda a Terres de l' Ebre. Ara, el canvi d' ubicació de la meva plaça obeeix a les "necessitats del servei", donat que jo l' he guanyat als ST de Cultura i en concret, a l' oficina de la Secretaria de la direcció; però, vés per on, he fet cap al Servei d' Arqueologia de les Terres de l' Ebre. No em disgusta en absolut, a banda de les consideracions en relació a la RLT que es puguin fer en un moment donat. I ho hem anat a celebrar, tal i com toca. sembla mentida, però enmig d' una època de tanta consternació i malestar, encara hi ha algú com jo que, sense deure res a ningú, està bé i content. Com que l' arqueologia és una afició cultural per ami, ara la podré viure des del món laboral i procurar exelcir-la pel millor profit del meu petit pais de l' Ebre.

De més verdes ne maduren

Les darreres bones notícies que tinc són que divendres, dia 1 d'abril, m' incorporaré a Cultura. Per fi, després de tants mesos que va començar el concurs de trasllats, es publicarà la famosa Resolució que em permetrà tenir la plaça a Tortosa i treballar al departament que vaig triar quan vaig accedir a la Funció Pública el juliol del 2008.

Diu que estan verdes encara

i per molt temps hi estaran

o potser mai no maduron

per lo molt verdes que estan.

Tot és qüestió de paciènca,

d' esperar tranquil·lament.

Totes les fruites maduren

quan los hi arribe el temps.

Desideri Lombarte