antibalas

La Pèrgola de Jesús




Les nostres veus





Albert Aragonés explica el contingut de BECEROLES, la darrera revista del CEL




Articles sobre el parlar de Freginals o la toponimia del Baix Ebre...




Un breu diccionari d'escriptura en català a l' Aragó..


.
Els parlars a Cinctorres i Morella o antropònims medievals a l'Alt Maestrat...




Apunts sobre la vida tradicional al diccionari del traiguerí de la Renaixença Pere Labèrnia...



El CEL, carregat de filologia ebrenca



Dos vells amics, Zoraida i Albert



El piscolabis de diumenge



Molta i bona literatura ebrenca porta aquesta fira



Jo, entre d'altres, he pres "Memòries d'una desmemoriada mula vella", del Desideri Lombarte Arrufat, un boníssim autor del Matarranya

Que l' Ajuntament de Tortosa ha de reparar i millorar el pavelló esportiu i firal, és de calaix. L'esforç econòmic haurà de ser prou important com per notar-se ja la manca de consens que algun grup a l'oposició mostra en aquesta empresa, quan fins la ventada encara en feien bandera. Vist el desastre que és l'edifici, jo demano en què van gastar-se els 10.5 MEUR. Algú des del carrer Gil de Federich ens ho hauria d'explicar, perque a la vista està que l'insigne pavelló esportiu i firal no passa del seu acrònim: PEF. I com ha tal llufa ha petat.

Diu l'axioma que de la crisi naix l'oportunitat. En aquesta època que uns volen de refundació i altres de recapitalització directa, en que l' Estat del Benestar ranqueja vampirejat morbosament, les Terres de l' Ebre i la nostra ciutat de Tortosa al capdavant seguim sense haver despegat. Es treballa i fort sobre el terreny: l'exposició i discussió d'aquest planejament territorial el podem seguir de manera viva als mitjans de comunicació ebrencs. Es beslluma la imatge del què serà l' Ebre demà, explotant tota la nostra ambició de futur.

Tortosa igual, empesa per la febrada consegüent a un temps sense timbre, d'una època almenys atònica, s'espabila a trobar-se i a explicar el seu lloc en aquest nou mapa que serà la vegueria de l' Ebre, que serà el clúster ebrenc.

Així, entre tants plans i projectes, les rases obertes descobreixen altres cares de Tortosa, destapen les restes que, com heterònims en capes han superposat el seu domini sobre els anteriors, integrant les successives civilitzacions en una contínua transformació en el fons i en la forma de tantes ciutats que ha estat i que també avui és Tortosa. Ara, és un tram de muralla andalusina, l'estudi del qual serà una pàgina important en el Memorial tortosí.

Resulta curiosa la coincidència del debat sobre el monument de la Batalla de l' Ebre erigit al mig del riu i l'aparició de les restes andalusines, sobre el futur de les quals no s'ha generat encara cap controvèrsia, ni corrent d'opinió pública.

A més d'aportar llum, com es resumeix l'explicació arqueològica, l'aparició de la muralla andalusina ens obliga a reflexionar com integrem aquesta i altres mostres del passat de la ciutat, com les assumim part del bagatge, de la personalitat col·lectiva que a més, també es transforma amb cada persona nou vinguda que s' instal·la i que aporta un perfil més a la manera de ser de la ciutat.

Aquest cosmopolitisme d'avui és el gresol d'on sorgirà la futura Tortosa i que vistos els indicis, probablement no serà tant diferent d'aquella de fa mil anys. Així, ans que tornar-nos guenyos no volent veure-ho, fariem bé d'acceptar aquesta oportunitat que les velles pedres andalusines ara, romanes abans, ens recorden. Aprofitem bé el patrimoni.

En definitiva, la Tortosa emergent ens obliga a repensar-nos. Si la reflexió ens fa més intel·ligents, vet aquí la veritable oportunitat a la crisi: cervell.

A continuació reprodueixo un article de l'any... 1996!

L'aigua entre l'Ebre i el Roine


Santiago Vilanova
Periodista i consultor mediambiental


El president Pujol ha parlat del "somni català" en el seu discurs de Cap d'Any i s'ha referit, un cop més, a l'economia productiva i a la competitivitat per portar-la a terme. Li costa al president parlar del desenvolupament sostenible i l'economia ecològica en els seus parlaments prospectius, contràriament al que fan alguns presidents de lands alemanys.

La divulgació d'aquests conceptes, finalment assumits en el mateix Tractat de Maastricht —rectificant els objectius del Tractat de Roma a favor d'un creixement expansiu—, es deixa per al departament de Medi Ambient o per a l'Institut Català d'Energia. Ambdues institucions es manifesten progressistes i treballen, l'una en el terreny del sanejament i l'altra en el de l'estalvi energètic, a favor d'una nova cultura de l'ús dels recursos. I la gestió de l'aigua, com a recurs estratègic per al segle XXI, és clau per caminar cap a una veritable sostenibilitat de l'economia. És a dir, gestionant-la amb prou racionalitat i cultura de consum perquè no manqui a les futures generacions.

Hi ha, doncs, plantejaments contradictoris en el govern de la Generalitat que caldrà aclarir.

Els temps estan canviant i ja es comença a parlar d'una fiscalitat ecològica per a la utilització dels recursos naturals. Els tècnics del Banc Mundial ens adverteixen que caldrà internalitzar els costos ambientals en el preu de l'aigua. D'altra banda, la Unió Europea dissenya un pla d'acció al servei del desenvolupament sostenible destinat a recuperar la qualitat de l'aigua incentivant pràctiques agrícoles i usos industrials que l'estalviïn i la reutilitzin. No oblidem que en la darrera dècada el consum d'aigua s'ha incrementat en més d'un 25%; que la indústria malversa el 30% de l'aigua que consumeix i que l'ús intensiu d'adobs, fertilitzants i plaguicides està destruint els nostres millors aqüífers (els del Maresme podrien ser els més contaminats del món, amb nivells de 500 mil·ligrams de nitrats per litre, quan la normativa de la UE en tolera només 50).

A Brussel·les s'insisteix en la presència d'importants aqüífers encara no explotats i de fabuloses pèrdues per fuites en els sistemes de distribució. Es parla de tecnologies inapropiades pels diferents usos de l'aigua i d'una excessiva influència dels grups industrials en la gestió i el control d'aquest recurs escàs.

A la UE es manifesta, doncs, una nova generació de tècnics i experts disposats a treballar pels acords signats a la Cimera de Rio sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament. Al mateix temps, però, les tecnoestructures del passat es resisteixen, i es continuen redactant nous projectes faraònics.

Una cosa semblant succeeix a l'Administració catalana. Els tècnics que han elaborat el Pla Hidrològic de les Conques Internes de Catalunya, harmonitzant-lo amb el Plan Hidrológico Nacional i d'acord amb el Pla Territorial de Catalunya, no semblen disposats a preveure un canvi de mentalitat en tots els sectors implicats en l'ús, el consum i la gestió de l'aigua.

Seguint paràmetres desenvolupistes (no sostenibles), es considera que l'àrea de Barcelona tindrà un greu dèficit d'aigua el primer decenni del segle XXI. Es parla d'un dèficit de 13 metres cúbics per segon l'any 2012 i de 416 hectòmetres cúbics a la zona central del país (conques de Llobregat, Besòs, Foix i Garraf). Es vaticina, també, una fase demogràfica expansiva amb un augment del 15% de la població, que comportarà un fort consum d'aigua per càpita.

Aquestes valoracions, que s'han fet, com l'elaboració del Pla Territorial, sense una visió interdisciplinària ni una participació plural d'experts, conclouen que la solució passa per la construcció de nou embassaments i el transvasament de l'aigua de l'Ebre o, fins i tot, del Roine. Es descarta portar l'aigua del Segre (opció del MOPTMA) perquè, com que aquesta és una competència de la Confederació Hidrològica de l'Ebre, les negociacions polítiques serien més conflictives.

El departament de Política Territorial i Obres Públiques sembla disposat a fer que el "somni català" passi pel Roine, i assumeix els 200.000 milions de pessetes que costarà l'obra i l'impacte dels 250 quilòmetres de canalitzacions que caldrà construir. Els experts de la Generalitat al·leguen que l'aigua de França no tindria els sulfats i la salinitat que es preveuen en la de l'Ebre. Una nova quimera de l'aigua, doncs, semblant a aquella amb què ironitza Charles Chaplin els anys vint a Califòrnia amb la recerca de l'or, s'ha iniciat a Catalunya.

Jordi Pujol i Jacques Blanc, el president del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, estan disposats a signar el pacte. Ara bé, caldria no precipitar decisions. Hi ha dues Europes contraposades. L'una, la del TGV, del mercat electronuclear, dels gasoductes i les autopistes sense fronteres. Però hi ha, alhora, un model emergent que s'està definint i que possiblement no gestionaran els polítics actuals. És el que, en lloc dels grans transvasaments i embassaments, opta per una directiva marc europea basada en l'aprofitament, la reutilització i l'estalvi dels recursos naturals. La reutilització de l'aigua depurada a Catalunya, per exemple, pot significar més de 500.000 milions de litres l'any a partir del 2000.

L'ús de l'aigua, entre l'Ebre i el Roine, ha de ser repensat. Aquest és el debat pendent i el repte de la nova legislatura en el Parlament català. El lobby de l'aigua no pot decidir unilateralment les alternatives de futur sense analitzar les necessitats reals de la població i sense escoltar la nova consciència dels consumidors. El "somni català" també podria ser més ecològic i menys productivista.

Gens envellides, aquestes paraules. Ans al contrari, són ben vigents!

Diumenge 6 d'abril tindrà lloc al pavelló esportiu i firal de Tortosa la desena trobada d'associacions de veïns de les Terres de l' Ebre.
A partir de les 9:30 hores del matí, amb la benvinguda a les autoritats i entitats, començarà una jornada que enguany pot convertir-se en la primera jornada reivindicativa dels veïns dels nostres pobles i ciutats.
Tot i que l'acte s'ha organitzat i programat amb un format clàssic de jornada festiva, amb gotes culturals, actes solemnes, dinar a l'engròs i actuacions musicals, la meva opinió és que és un acte passat de moda.
Es programa missa solemne amb el bisbe catòlic d'oficiant i es deixa de banda qualsevol altra sensibilitat espiritual, per no dir que directament es nega la laïcitat necessària en un acte veïnal i d'aquestes dimensions.Per adobar-ho més, la visita cultural és a la catedral i el museu catedralici. No pas a l'Escorxador i el que hi haja en exposició o que s'hi pogués exposar. No pas a altres indrets de caire civil, com la Comunitat de Regants, el parc del príncep, el call jueu o la ruta modernista.Vull pensar que tot es fa amb bona intenció. Per això, imagino que els veïns allí aplegats diumenge, a més d'escoltar el bisbe, les autoritats i els musics i comediants llogats per a l'ocasió, entre plat i plat podran explicar, si més no entre ells, tot allò que els preocupa: sigui l'espoli de l'aigua, sigui el mal estat dels carrers, sigui la manca de servei o la ineficiència del mateix... sigui el que sigui.
Així, jo us animo, companys, veïns en definitiva d'una escala, d'un carrer, d'un barri de qualsevol poble o ciutat de les Terres de l'Ebre, a gratar-vos la butxaca, pagar el tíquet i ocupar el diumenge 6 d'abril el pavelló esportiu i firal de Tortosa, escenari pintat per fer públics els vostres greuges.

La polèmica sorgida al darrer ple municipal de Tortosa m’ha decebut. D’ entrada, pel fet de descobrir que hi ha vegades en què els oficiants de polític fan galls quan haurien d’entonar àries memorables. Tanmateix, és part del joc i cal seguir participant.

Després, recapitulant a partir del necessari “com hem arribat aquí?”, es veu que en realitat, no hi havia foc a cap banda i que no calia engegar cap pla d’emergències. Era el xivarri típic mediterrani amb què s’expressen les persones de per aquí, tot i tractar-se de coses insignificants.

Almenys jo, quan camino pels carrers de la meva ciutat, miro més de no clavar el peu en algun forat, o sobre d’alguna llefiscosa escopinada, o d’alguna pudenta merda de gos, o pixat de borratxo, o dins d’alguna bossa de deixalles fora de lloc que no pas fixant-me en les plaques dels carrers. No me’ls conec tots; més aviat els dels barris on hi tinc arrel: el Rastre, una mica Remolins, Ferreries i la Casota. Serà que tota la vida he conegut els carrers d’aquest barris pels noms que, en general, encara porten i per això m’ha sobtat l’ interès per atacar ara, en ple febrer, la nomenclatura. No dic que no sigui bona feina, que qualsevol dia és bo per a fer dissabte. De fet, m’estranya que la polèmica hagi sorgit per si canvien o no els noms de la plaça de l’Ajuntament i del Tretze i en canvi, no es vulgui canviar de veritat el nomenclàtor urbà i despenjar tot el santoral de les cantonades, baixar-ne tots els generals, almiralls i grans senyors que en el seu dia van sotmetre els nostres avantpassats i que encara ens dominen des de les cantonades, liquidar el monument del mig del riu com qualsevol esquerrà somia, convertint-ne la ferralla en obra civil i deixar descansar en pau els morts.

A més, no deixa de ser curiós veure com s’anima una picabaralla dins l’arc municipal entre els representants dels partits petits mentre els grossos romanen escarxofats votant aquí sí, aquí no. Com cal entendre una gent que ahir ficava data d’enderroc al monument franquista i avui vota mantenir el nom de la plaça d’ Espanya? O aquells que ahir trobaven inevitable un transvasament , amb condicions, i avui el descarten amb fermesa perquè hi ha el Roine a la vista? Els uns són espanyolistes i els altres transvassistes nats. Cadascú té les seves característiques.

Tot plegat, aquest ple ha estat una bona escena de figurants, d’aquestes que vesteixen la trama d’una obra, en aquest cas coneguda com legislatura, i que amb el seu joc de rols animen el galliner. Entenc que els secundaris aspirin a marcar-se una bona interpretació i ser descoberts pels caçadors de talents. Avui en dia però, si no se és de la talla de la Bruni...Ja delero per veure ara un bon “cameo” entre els principals protagonistes municipals. Ni que sigui una improvisació.

En plena crisi ferroviària, alçades tantes veus exigint una política de transports eficient, la minúscula presència de les Terres de l’ Ebre i de la ciutat de Tortosa en els plans de transport ferroviari que les grans administracions tracen sobre el mapa d’ Europa es fa evident.
De fet, es preveu convertir l’estació de l’ Aldea en el centre d’ intercanvi modal de les Terres de l’ Ebre i la proposta d’ incorporar un nou tren tramvia. Això sí, a l’espera de resposta als informes enviats a Madrid. Encara Madrid.
Exigim doncs, l’execució dels plans previstos i el compliment dels compromisos i de passada acabar amb el model de gestió centralista i radial, amb la transferència de rodalies a Catalunya.
El tren
Malgrat l’augment progressiu de la mobilitat urbana, avui en dia les úniques línies de rodalies que encara mantenen gran demanda són les corresponents als trams de penetració a Barcelona.
Aquest és un fenomen que es reprodueix per tot el continent i que afecta tant el transport de viatgers com el de mercaderies. Tot i la baixa contribució del ferrocarril com a mitjà de transport, resulta fortament competitiu per a les llargues distàncies, per corredors, productes i clients específics, si se’l dota de les infraestructures necessàries, en especial pel transport de mercaderies. En cas contrari, tot indica que es produiran greus problemes de saturació en alguns punts de les actuals línies convencionals en un curt horitzó.
Exigim dotar amb quatre vies el tram Tarragona – Castelló per convertir-lo en la línia d’altes prestacions per a viatgers que les Terres de l’Ebre necessiten.
Xarxa ferroviària transeuropea
La Comissió Europea té l’objectiu de combinar els models de transport i de suprimir els punts de retenció de la circulació de viatgers i en especial de mercaderies per Europa. Per a la qual cosa es pretén construir una xarxa ferroviària transeuropea, més adequada a la realitat del continent, transformada avui en dia en una economia de producció ajustada i d’existències renovades.
El desenvolupament d’aquesta xarxa transeuropea, tot i que lenta, permetrà connectar millor les regions perifèriques als mercats centrals de la Unió. El primer gran obstacle a batre és fer rodar els trens europeus pel mateix ample de via.
La carretera
Convertida en gairebé un monopoli del transport, la carretera ofereix una gran flexibilitat, un preu molt baix i poca conflictivitat laboral, mentre que els sistemes ferroviaris encara han de millorar molt en puntualitat, fiabilitat i velocitat.
Si més no, el territori no es pot eixamplar. Cal disposar moderns plans de gestió del trànsit que permetin proposar itineraris, horaris, assistència en la conducció i promoció del transport públic, per aquells usuaris de la carretera.
El Pla de Mobilitat i la creació d’un consorci de transport públic, pendent d’aprovació, seran les primeres accions per millorar la connexió entre els caps de comarca de les Terres de l’Ebre, juntament amb l’execució dels projectes de carreteres fixats ja com a objectius.
Els ports i la logística
Avui en dia, el sector logístic es destaca com un factor decisiu de l’organització empresarial, en la millora de la competitivitat del teixit productiu i per tant, com a clau en el desenvolupament territorial.
Catalunya té un alt volum de circulació de mercaderies i en canvi, les Terres de l’ Ebre superen per poc l’1 % del total de superfície d’oferta logística del país. Tot i així, el trànsit de llarg recorregut ha estat canalitzat històricament pels corredors mediterrani i de l’ Ebre.
Pel que fa a les mercaderies, calen franges internacionals eficients que, connectades als ports poden desenvolupar una veritable cadena logística des de la Mediterrània fins l’ Atlàntic que descongestionarà de manera substancial els actuals eixos del trànsit Est – Oest.
Entre les grans infraestructures previstes per les Terres de l’Ebre, destaca la inversió en els nostres ports, en especial el port dels Alfacs, cridat a ser la porta comercial del territori.
Per aconseguir una bona operativitat entre xarxes i sistemes de transport, cal també un salt tecnològic que els vinculi: contenidors adaptats a tots els modes.
Tot és moviment en el món modern. La mobilitat quotidiana és una prioritat a l’hora de cohesionar el nostre territori, vertebrar les nostres ciutats, situar Tortosa, en aquest nou mapa d’ Europa que es perfila.