Contra rellotge.

“-Tu has vist mai un guàrdia civil mossegar-se l' orella?”, i llavors, aquell homenot alt i gros que em parlava amb un català farcit de jotes, esses dobles i lletres menjades, va treure's la dentadura postissa i se la va clavar al lòbul de l' orella com si d'una arracada de pagesa es tractés, mentre explotava amb una rialla tronant, gairebé un crit, que espantava més que no invitava a la broma feta.

En aquell temps, jo era un xiquet d' uns vuit o nou anys i passava les tardes després del col·legi al taller de mon pare. Mon pare era joier. Un artesà que igual reparava la baula d' una cadeneta de coll, com era capaç de crear unes arracades a partir d’ uns patrons dibuixats. Era el que se' n diu un artífex. El taller el tenia a l' habitació més gran de casa mons iaios. Les estelleres de quatre llocs de treball ocupaven tot el perímetre d'aquella peça d’uns 25 metres quadrats, i en elles treballava mon pare, els seus dos germans menuts i de vegades, els ajudava aquell enorme andalús d' humor tan negre, que era guàrdia civil i que era també un gran aficionat a la rellotgeria. De fet, els despertadors eren la seva especialitat. Fins i tot aquesta afició semblava un traç del seu humor negre, atesa la fama de la gent de la seva regió. Pel que fa a mi, em passava el temps fent deures primer i després, llegint tebeos i fotonovel·les del germà petit de mon pare, que era un jove alt i simpàtic, guitarrista d' un conjunt local que per aquella època començava a fer furor per les festes dels barris, segons sembla.

Mon pare, per omplir d' utilitat el meu temps allà, em donava les feines típiques per ser un bon aprenent: passar la granera pel taller i seure en un petit tamboret de bova al costat de son germà mitjà i observar com treballava. Mira i aprèn. A mon oncle el recordo com un home més aviat baix i d'aspecte arrodonit i afable. Era mon padrí i que m' estimava es veia d' una hora lluny, potser perquè ell no tenia fills en aquella època. Era un home molt agradable, amb pentinat i bigotet a l'estil Gable. Tocava la bateria en un local de la costa.

Per aquell taller passava molta gent del barri a reparar les seves joietes i rellotges. Els germans de mon pare, també duien els encàrrecs de diferents joieries i rellotgeries des de Tortosa a Vinaròs. De fet, els de Vinaròs eren els primers clients del taller de mon pare i la seva relació va transformar-se en una amistat de per vida. Al llarg dels anys, els meus oncles havien fet la missatgeria amb els autobusos de línia regionals.  Ara però, mon padrí necessitava desplaçar-se al local de la costa a tocar gairebé tots els caps de setmana i estava decidit a treure's el carnet de conduir i comprar-se un cotxe. El progrés s' imposava i mon pare va entendre que si la feina creixia, no podien dependre dels horaris dels busos. Els dos germans es van ficar d' acord i mon padrí va comprar-se un Simca 1000 que li va tocar  de color verd. Per aquella època, jo vaig passar de mirar i aprendre al costat de mon padrí, al de mon oncle petit quan no estava amb mon pare.

En aquella habitació se'm van escolar moltes tardes fins els tretze anys, amenitzades pels programes de radiofòrmules del moment i els esporàdics acompanyaments de mons oncles, sia fent duos de les cançons que sonaven, sia repicant amb les eines per baquetes sobre l' estellera. Mentre, el cuquet de l' ofici començava a rosegar-me i l' etapa de la granera, els tebeos i revistes ja em pesava inútil. No sé qui ho va detectar, però li ho va dir a mon pare, i aquest em va donar la responsabilitat de netejar els calaixos de les estelleres. Aquests calaixos eren molt importants, donat que, a més de les eines del joier, fabricades a Suïssa, hi havia la llimadura que es recuperava en un pot de llautó, com un petit tresor. Aviat, jo no en vaig tenir prou. No deixava de ser una continuació de les tasques de neteja general. Els xiquets, són persones menudes però amb una capacitat d' aprenentatge i de creació que massa sovint els adults no saben avaluar ni explotar mai bé. De vegades se'ls frena amb pautes massa lentes i es produeixen sense voler les frustracions d' iniciatives trencades, incipients camins perduts.

Desvagat, no em va costar res deixar caure la mirada sobre l' estellera del rellotger. Era tan diferent a la de mon pare i mons oncles joiers! Les unes tan recollides, tan endreçades i l'altra, carregada de molles, espirals, cargols destriats, tiges, carcasses obertes... era el més semblant a la deixalleria del poble que havia vist mai, però en petit, sobre una taula; i dins la calaixera senzilla, tot aquell univers de ferralla que era en realitat les entranyes del temps! Em va fascinar. Qui sap, potser solament estava avorrit. La qüestió és que el meu oncle més jove em va fer seure a l' estellera de mon padrí, de volta amb el Simca 1000, i em va donar un petit despertador. Em va dir que el desmuntés, que li ficaríem oli i després el tornaria a muntar. Ni amb una bata blanca m' hagués sentit jo més part de la comunitat científica.

No el vaig acabar de muntar mai, aquell petit Jazz de dues campanes; em sobraven sempre peces. Ningú venia a explicar-me com havia de seguir, quines eren les passes; és clar, ells eren joiers i no n'entenien un borrall i el rellotger venia quan tenia hores i si coincidíem, no era cosa de distreure'l amb el meu aprenentatge. Hi vaig insistir força tardes, a l'estellera de mon padrí, jo contra el despertador. Perquè aleshores era així com es forjaven les vocacions i s' explotaven les aptituds, a base de molt assaig i error. Era el què ells, xiquets de postguerra, sabien i era el què podien transmetre. Mira i aprèn.