Ahir vam fer una escapada al Romea, al cor del Raval barceloní, per veure "Pluja constant", un thriller policíac interpretat pel Pere Ponce i el Joel Joan.
El relat s' estructura en un flahsback i mitjançant sengles monòlegs que els dos personatges intercalen i s' interpel·len de manera natural, ens expliquen la seva amistat, què justifica tot allò fet i no fet i que, de manera inevitable, els ha dut fins aquí.
El director, Pau Miró, diu que "Pluja constant" és sobretot la història d' una amistat.
Jo afegiré que també és una història de sacrifici i supervivència; de tot allò que ens cal perdre, o podem estar disposats a perdre per guanyar alguna cosa millor del què tenim.
Afegiré l'enllaç d' una crítica que m' ha semblat ben il·lustradora:
http://destripandoterrones.blogspot.com/2010/12/pluja-constant-de-pau-miro.html
"Pluja constant" a més, és una magnífica oportunitat de trobar el Pere Ponce brodant la interpretació. M' ha encantat el seu gest contingut enfront del tant expansiu Joel Joan. M' ha sorprès el rogall que li fica a la veu, la capacitat d' opacar-se quan és el torn de l'altre actor i a l'hora, de tornar a guanyar el centre de l'escena al seu torn d'actuació. M' ha agradat molt en les escenes dels dos junts, fent-se gran, no desapareixent sota el físic del Joel ni sota el domini del personatge d' aquest. Realment, el Pere no ha deixat que el seu personatge fos un secundari, sinó el veritable antagonista de la història i per tant, igualment primer personatge. De fet, la història ens porta d' un personatge a l' altre i els muda en un de sol pràcticament. Ja ho tenen això, les grans amistats, no?
El relat s' estructura en un flahsback i mitjançant sengles monòlegs que els dos personatges intercalen i s' interpel·len de manera natural, ens expliquen la seva amistat, què justifica tot allò fet i no fet i que, de manera inevitable, els ha dut fins aquí.
El director, Pau Miró, diu que "Pluja constant" és sobretot la història d' una amistat.
Jo afegiré que també és una història de sacrifici i supervivència; de tot allò que ens cal perdre, o podem estar disposats a perdre per guanyar alguna cosa millor del què tenim.
Afegiré l'enllaç d' una crítica que m' ha semblat ben il·lustradora:
http://destripandoterrones.blogspot.com/2010/12/pluja-constant-de-pau-miro.html
"Pluja constant" a més, és una magnífica oportunitat de trobar el Pere Ponce brodant la interpretació. M' ha encantat el seu gest contingut enfront del tant expansiu Joel Joan. M' ha sorprès el rogall que li fica a la veu, la capacitat d' opacar-se quan és el torn de l'altre actor i a l'hora, de tornar a guanyar el centre de l'escena al seu torn d'actuació. M' ha agradat molt en les escenes dels dos junts, fent-se gran, no desapareixent sota el físic del Joel ni sota el domini del personatge d' aquest. Realment, el Pere no ha deixat que el seu personatge fos un secundari, sinó el veritable antagonista de la història i per tant, igualment primer personatge. De fet, la història ens porta d' un personatge a l' altre i els muda en un de sol pràcticament. Ja ho tenen això, les grans amistats, no?
