Quan el caçador de paraules Roger de Gràcia va desembarcar a l’Alguer, va decidir fer un tomb pel casc històric d’aquella vella ciutat catalana, a bord del trenino catalano.
Acabat d’arribar de Catalunya, cavil·lo si la tria del Roger va ser una gosadia o un desig irreprimible de gaudir un transport públic impossible avui en dia a casa nostra. A tot cas, era una imatge sarcàstica veure un català dalt d’un tren en moviment, ni que fóra un tren turístic.
A les terres de l’Ebre, els problemes de Rodalies i regionals de RENFE no ens afecten gaire. Aquí, senzillament arriben pocs trens. És cert que Tortosa té una estació ferroviària, on encara hi ha mostres que testimonien les seves funcions d’estació central d’aquest petit país del sud que som. És cert també que a l’Aldea hi ha una nova estació que hauria de substituir aquesta funció aglutinadora del trànsit de passatgers i potser algun dia de mercaderies de les terres de l’Ebre que abans tenia Tortosa. Tanmateix, la circulació ferroviària de l’arc mediterrani passa de llarg. No és una situació excepcional. Si parlem amb qualsevol persona de l’interior del país ens contarà mil anècdotes similars o pitjors, perquè potser no han vist mai el tren. Sembla doncs, que el servei de transport públic per excel·lència passa per les seves hores més baixes, intoxicat dels greus efectes de l’economia lliberal que afrontem.
Justament en aquest marc, al cap dels anys RENFE i l’ajuntament de Tortosa han signat un acord sobre els terrenys que la companyia ferroviària té al mig de la nostra ciutat, imagino que incloent-hi el pont sobre l’Avinguda Generalitat i el pont sobre l’Ebre.
A banda dels projectes de RENFE sobre l’estació de Tortosa i sobre la seva inclusió o no en una xarxa de trens ràpids, vull pensar que a imitació del model japonès, el retorn d’aquest terrenys al municipi obre una possibilitat urbanística important, com tothom sap. Quines propostes hi ha al respecte? Quines necessitat hi ha? Per a mi, hi ha encara una pregunta prèvia: Els ponts abans esmentats passen a mans municipals? La conservació o no del pont sobre l’avinguda Generalitat marca el perfil d’aquella zona de la ciutat, el traçat del propi carrer i la distribució de tot l’espai; el gabinet d’arquitectes municipal ens ho podrà explicar molt bé. Pel seu costat, el pont ferroviari sobre l’Ebre també representa una via estratègica per la comunicació entre les dues parts de la ciutat més importants: Així, el fet de passar-lo a titularitat municipal o no determinarà també l’urbanisme d’ambdues bandes del riu.
Si ens imaginem que el tracte amb RENFE inclou el traspàs dels ponts, podrem comptar amb poc temps amb grans espais per guarir una de les grans xacres dels temps moderns: Els aparcaments. Si el pont del tren queda per a la ciutat, podrà ser un pas fins i tot de vehicles, com puguin ser els autobusos, si volem. Els terrenys adjacents a l’actual estació podran encabir un gran aparcament, fins i tot en planta, que potser és l’equipament comercial de major necessitat. A més, a la banda de Ferreries, també s’hi pot actuar de la mateixa manera. Sembla ser que per aquell cantó es projecta el port de Tortosa amb la seva famosa marina seca. Perquè no, doncs, pensar en incloure un gran espai d’aparcament que permeti als ciutadans entrar a Tortosa a peu o en bus pel pont, avui ferroviari. Fins i tot podem fer del parc Teodor González el punt d’inici i arribada de la via verda, a través d’aquest pont, incorporant-lo així a l’atractiu turístic de la ciutat. Evidentment, per a que el parc sigui turístic, s’hauria de potenciar la seva jardineria a extrems japonesos, diria jo altre cop; s’hauria de convertir en pecat introduir qualsevol vehicle de motor dins, al punt que el mateix aparcament que és el passeig de les bicicletes caldria reordenar-lo, pavimentar-lo amb llambordes, donar-li entrada i sortida, i enllaçar-hi una parada d’autobusos.
L’autobús és l’ altra gran eina amb què compta el municipi per servir el transport públic. Després de les cames, a peu o sobre una bicicleta, és la millor manera que els ciutats hauríem de tenir per moure’ns per la ciutat. Certament, el volum de població de la nostra ciutat no obliga el consistori a oferir aquest servei; si més no, ja que el tenim, caldria que fóra més present en les nostres vides. Sobretot, més que el cotxe i que la moto epidèmiques. Una bona xarxa de parades d’autobús, un trànsit alt d’aquests vehicles col·lectius pagaria la pena.
L’urbanisme i la mobilitat depenen molt dels vehicles que utilitzem per viatjar per la nostra ciutat, inclosos els pobles i segurament algunes zones de disseminats importants.
A les terres de l’Ebre no patim gaire els problemes de RENFE perquè la presència ferroviària és mínima. Tampoc patim gaire els problemes de comunicació amb altres mitjans col·lectius perquè, mínims o no, nosaltres preferim l’individualisme del cotxe que ens duu directament a l’embús, això sí súper tunejats.
Al parc municipal de Tortosa hi ha la vella màquina de vapor del carrilet, homenatge a una època i a unes generacions que viatjant en els seus combois van tirar endavant el nostre petit país. Tal vegada aquesta màquina ja no tiraria ni d’un tren turístic com el que va passejar el Roger de Gràcia per l’Alguer vell, però la seva presència al nostre imaginari pot fer-nos reflexionar on volem anar a parar.
