Sembla mentida com la filigrana de les discusions polítiques sempre em sorprén. Avui, gràcies als blogs l'extensió de les intervencions pren pràcticament cos real. Tanta loquacitat serà simptoma de bona salut social, vist l'ànim de participació encara que de boca. Certament, molts dels habituals poden ser adeptes d'un o altre signe, també hi haurà els criticadors compulsius. Tots plegats, una seria competència pels columnistes professionals.
En aquest paisatge, va i es presenten els primers candidats. Ja ho sabeu, és el joc de les cadires, l'imprescindible mecanisme que fins ara ens dóna la tècnica política per equilibrar els poders del govern municipal.
Els alcaldables, dic jo que han de ser gent una mica estranya. Perque no em direu que no s'ha de tenir ganes per saltar a la pista i a veure què passa. Què li deu passar pel cap a una persona per sortir un dia de casa sent un simple ciutadà i tornar per la nit fet tot un candidat? I sí, dic candidat i no candidata perque és massa evident la disparitat. Francament, jo de vegades, quan pel carrer me'n trobo algun de candidat, no puc deixar d'observar-lo. No els hi sé veure res especial i tanmateix, tenen l'ànim de retratar-se davant de tothom. Malpensa i encertaràs: El premi deu ser sucós. Però una bona carrera professional, d'instal.lador d'antenes o d'enginyer, també poden donar de valent de suc. És que potser tenen ànima màrtir? Són beneits? Val a dir que en tot cas, a partir d'aquests dies els direm i els sentirem dir de tot, de vegades des de les files dels seus mateixos partidaris. Potser d'entre aquests ultims s' escoltaran les crítiques més agudes.
Així, mentre ells pugen un darrera l'altre al cable tirat entre el partit i el poder públic, a una altura que en la seva solitud deu semblar astronòmica, la resta ens regalem una bona "kermesse" que, en llenguatge de la terra sería el mondongo o antiga matança del porc. Uns fregim sang, els altres fan picolat, baldanes, llonganissa, ja ho sabeu com va. I ells, allà dalt, al cable, pregant que no s'aixequi vent de dalt perque ningú de baix a pensat en ficar ni uns vells coixins tampoc per si de cas perden peu; ans al contrari, hi ha qui s'agafa la bota i s'ageu al sol a dir-los de tot, a animar-los a anar més ràpid o a fer filigranes.
Al final, treurem a ballar els nanos i els gegants, farem còrrer les criatures davant les cucaferes i, abans d'hora, ens començarem a queixar de la fartanera, que cada vegada en fem massa però també mira, "mòrigue Marta, mòrigue farta".
Mentre, al raconet del Ple, els alcaldables i llurs quatre, una vegada passat el tràngol del cable, encara recuperen l'esprit... I prou que ens ho faran recordar quatre anys més.
